Sóc espanyol

Volia comentar els efectes farisaics que ha produït aquesta afirmació quan l'ha emesa el milionari futbolista Puyol. Els que li ho han retret (pràcticament només a les xarxes) deuen ser víctimes del simplisme inherent a la llum curta o fins i tot la de posició; no calia que n'estiguessin contents, però segur que quatre viatges i un pols de convexitat els hauria aconsellat silenci; ara en parlarem. I, estès el rebombori, l'as de la pilota ha proferit una sorprenent disculpa: “Em pensava que només ho escoltarien els xinesos...” Podríem deduir que el sentiment de pertinença nacional pot variar segons la geografia sobre la qual és projectat, i això ens porta a evocar-ne un que va sentenciar un afer similar però a la inversa: “Em dic Josep-Lluís aquí (TVE) i a la Xina.” A l'altra banda ha bramat l'espanyolisme que, amb molta més volumetria (xarxes, premsa i audiovisuals privats i públics), n'ha fet la caricatura habitual: els talibans del Bages i de l'Eixample obliguen el gran esportista a retractar-se de la seva sentida espanyolitat (encara que abans i després reiteradament s'hagi afirmat independentista).

Anant pel món –i resumint–, un català inquirit per la seva pertinença nacional, segons els seus sentiments, el temps de què disposa i l'humor que en aquell moment tingui, pot optar per diverses sortides: sóc espanyol, català, barceloní o... andorrà. Com que el que pregunta no es refereix pas als sentiments sinó al passaport, dir-se espanyol és el més breu, expeditiu i còmode encara que no se'n senti allà on la religió en diu el seu si. Deu ser el cas del futbolista, a banda de les “obligacions nacionals” que li pugui exigir la publicitat que el folra, etc. Si l'afectat per la pregunta, a més de no sentir-se espanyol, té molt de temps, paciència, sap explicar-se i se sent optimista per afrontar el possible fracàs, pot dir que és català; cal que estigui preparat, sobretot a França i a Itàlia, per suportar la possible agressivitat verbal i/o les desqualificacions que el relat pugui generar a l'interlocutor. La tercera via és declarar-se barceloní; no cal afegir-hi res més perquè l'altre ja evocarà Messi, etc. Dir-se andorrà és per un experiment lúdic: sap l'altre que la 43a comarca de sa nació expedeix passaports? Generalment, no. Només als sucs (mercats) del Magreb i al Gran Basar d'Istambul un hom s'estalvia tota aquesta casuística: de temps ençà que, amb només sentir una frase en la llengua de Llull, les ganes de vendre fan que tot ja estigui entès i, enriolats, us recitaran allò de Barcelona és bona si...