De l'Esteve Ripoll a la Dolors Oms

Les múltiples feines que fem els qui, tot i estar jubilats, som de tarannà actiu i compromès, ens porten, a vegades, a no poder atendre com voldríem les situacions que es produeixen de forma imprevisible. Acabo d'experimentar, fa poc, aquest problema. En un cas era per assistir a l'enterrament de l'Esteve Ripoll, a Castelló d'Empúries. Tenia una obligació a la qual no podia renunciar. En el segon cas, per anar a sentir el pregó de la festa major de Blanes que va pronunciar l'exalcaldessa Maria Dolors Oms. Just a la mateixa hora jo donava una conferència a Lloret. No cal dir que aquesta coincidència m'ha sabut greu. Tant l'Esteve Ripoll com la Maria Dolors Oms eren dos bons amics, tot i que políticament militàvem a diferent partit. L'Esteve i la Dolors eren socialistes i jo, convergent. Cap, però, érem gent de concepcions extremistes i entre nosaltres existia una excel·lent relació. Érem de la idealista primera fornada de la democràcia i això ens havia marcat. De l'Esteve Ripoll recordo un viatge a una fira turística de Lausana en el qual vam coincidir. Tenia sentit de l'humor i ens feia passar estones molt animades. Es va fotografiar a la porta d'un banc important com si anés a portar diners a Suïssa, com fan molts. Una de les nits que vam estar per allà, vam sopar dalt d'un petit vaixell que feia un passeig pel llac Léman. Per amenitzar la vetllada hi havia un conjunt amb una noia mulata que tocava un instrument de percussió, aproximadament en forma de cilindre i que devia estar ple d'unes partícules fines que, en entrar en moviment pel sacseig que ella li imprimia, feien un lleuger soroll com si desplacessin sorra. “Carai –va exclamar en Ripoll en veure-ho–, aquesta fa igual que jo a la pastisseria, quan preparo els ingredients per fer els dolços.” I no va parar fins que la noia li va deixar l'instrument i el va remenar una estona. Vam riure-hi a gust. He seguit la trajectòria de l'Esteve Ripoll en el món de la cultura. El país li deu molt. Sento no haver estat al seu costat per donar-li el darrer adéu. Ho he fet a distància. El cas de la Dolors Oms és diferent. Podré llegir el pregó, al qual em va convidar expressament, i podrem comentar encara moltes coses de les que tenim en comú. La veig sovint. Ambdós estem a la junta directiva d'Aspronis. M'hi va ficar ella i no li vaig gosar dir que no. El seu pregó devia comportar, segur, molts records dels temps d'alcaldessa i moltes aventures, alguna, potser, compartida.