Idees perilloses

Les notícies n'han anat plenes: un grup de nois alemanys de colònia de vacances han protagonitzat a la Platja d'Aro una flashmob amb un resultat no desitjat pels organitzadors. Excuso d'explicar què és un –o una?– flashmob, terme prou d'actualitat. I quin resultat s'esperava? Divertir-se, fer una gràcia, cridar l'atenció. En l'origen d'aquesta mena d'activitats hi ha objectius comercials, propagandístics. No era el cas present. El resultat és conegut. Tot i que encara no se sap amb precisió quina metxa en concret va engegar el desastre, en un moment de màxima afluència en el passeig marítim algú va confondre l'acció amb una alarma terrorista, i el pànic es va estendre com la pólvora, i perdonin el tòpic.

La primera conclusió és per constatar un fet ja estudiat pels sociòlegs: en casos d'accions en grans aglomeracions humanes pot arribar a ser més perjudicial la reacció de les persones que el fet motivador en si mateix. S'ha vist en estadis esportius, en sales de festes, en concerts i aplecs multitudinaris: el pànic col·lectiu acaba fent més víctimes que l'acció inicial; amb la histèria i el descontrol, atiats a fugir, mal que de forma transitòria perduda irremeiablement la racionalitat, els humans es trepitgen entre ells, s'esclafen, s'ofeguen. És un historial conegut que ara no cal desgranar.

A LA Platja d'Aro –jo no hi era però els que ho van viure m'ho han contat–, la gent abandonava precipitadament les terrasses dels restaurants tirant enlaire taules i cadires, deixant-s'ho tot,
carteres, mòbils, claus, espardenyes. Diuen que fins i tot algú es va deixar la criatura de bolquers, tot i que aquest detall cal posar-lo en reserva perquè no el tinc degudament contrastat, ai, també és prou sabut com la informació passada de l'un a l'altre distorsiona els fets, els exagera, els hipertrofia; vet aquí un altre aspecte de la qüestió, des de quina pulsió emocional la gent –en el mateix moment o més tard, però sempre per referència a d'altres–, sense preocupar-se si és veritat o no, és capaç de dir que hi va haver trets d'armes de foc, que s'havien vist fusells d'assalt… Per cridar l'atenció? Per donar-se importància? Per la il·lusió d'haver viscut un episodi excepcional que els ha tret de la rutina quotidiana? Tots plegats som mentalment tan inconsistents? El desastre –com l'escàndol– té un atractiu irresistible per a les ments desvagades, que són moltes més del que des de tants bonismes mediàtics –i polítics– es pretén.

Les explicacions de la gent, ja passada la immediatesa de l'ensurt, tendeixen, com sempre, a l'aspersió en altres direccions. Tothom amb qui he parlat va observar el fenomen des de casa, i si eren en un local públic es van quedar asseguts, estupefactes i acollonits però sense córrer, sense afegir-se a la histèria col·lectiva. No m'ha dit ningú que ell hagués sortit per cames. L'explicació més freqüent és que en l'origen de l'estampida hi havia la comunitat turística francesa, especialment sensibilitzada pel fenomen terrorista després dels fets recents a Niça, al Bataclan de París i als altres llocs on s'han produït atacs, i que els altres, de forma primàriament reactiva, s'hi van afegir.

El cas obre una expectativa inquietant: no calen armes ni explosius, n'hi ha prou generant el pànic per arribar a un efecte molt semblant. La virtualitat és una de les dimensions característiques dels temps que vivim, i té un punt d'insòlit que no hagi traspassat el seu medi en direcció a la dimensió real de l'existència. El ciberatac fa temps que disposa de carta de naturalesa, però encara no la idea de l'assalt físic sense assalt en si. Els fets de la Platja d'Aro proporcionen un model perfecte. El desastre no ha estat més gran perquè hi havia molt terreny obert d'escapatòria, però si això s'hagués produït en un local tancat, potser estaríem parlant de desenes de morts. No és la meva intenció donar idees als llampats –que no cal, perquè un tret intrínsec de la pulsió antisocial és la generació constant de noves estratègies–, sinó al contrari, recordar als responsables de la seguretat pública les condicions de les societats actuals, els reptes de la socialització de l'oci, de l'oferta d'activitats accessible a una majoria de població inimaginable no fa gaires anys.

És hora de meditar en profunditat quins idearis morals, quins objectius personals i col·lectius estem ajudant a construir entre tots aquests últims anys de conquestes tecnològiques impensables, i en expansió creixent. És l'hora de la connexió entre els filòsofs i els gestors públics.