El context

Quan aquesta setmana passada es va saber que l'Ajuntament de Barcelona promou una exposició al Born que comportarà l'exhibició d'estàtues franquistes a l'esplanada de davant de l'edifici, el primer que vaig pensar va ser que jo devia estar equivocat quan el més progressista era precisament acabar de treure totes les que hi ha a Catalunya. Això és el que em va semblar quan hi va haver la tan criticada consulta a Tortosa sobre si s'havia de treure o no aquell horrorós monument que hi ha al llit de l'Ebre. Doncs no, de seguida que hi va haver les primeres crítiques a l'oportunitat de l'exposició Franco Victòria República, impunitat i espai urbà, la gent del partit d'Ada Colau i els seus socis van defensar que el que s'havia de fer amb el franquisme per criticar-lo era “contextualitzar-lo” exhibint-ne estàtues eqüestres i altres al carrer.

Amb aquesta resposta vaig veure que no hi havia gaire res a discutir si del que es tractava era d'arribar a alguna conclusió sobre el franquisme i l'antifranquisme. I que a vegades el que importa és més el perquè que el què. No és el contingut, és per què s'ha planificat aquesta exposició. Una bona part de la finalitat és precisament crear tota aquesta polèmica que ha bullit a les xarxes socials i ha vessat cap als mitjans. Era fàcil crear-la perquè el continent era fins i tot més bon material per a la polèmica que el contingut. Aquest nou progressisme (que no es distingeix del vell perquè són exactament iguals i tenen el mateix esquema mental i comparteixen els mateixos odis) sabia perfectament que situant una exposició com aquesta al centre cultural del Born trepitjaria l'ull de poll de no pocs independentistes que tenen situat un referent en el lloc que simbolitza la lluita dels catalans el 1714. Ja vam assistir, en l'estrena de Colau com a alcaldessa, a l'intent de canviar el nom i l'orientació del Born Centre Cultural. I no s'ha de descartar que ho acabi fent. Però potser ni això, perquè on estan còmodes els comuns és més en la dialèctica que en els fets, en la confrontació simbòlica que en l'assumpció de responsabilitats. Si volguessin canviar realment la societat no es barallarien precisament amb qui té el projecte més ambiciós per canviar-la. No voldrien entrar en conflicte amb els partidaris del procés independentista, sinó amb els aferrats a l'immobilisme. Ells mateixos es delaten. Prefereixen l'statu quo que el canvi.

En clau independentista, aquest és un conflicte innecessari, perquè respon a la lògica tradicional dels partits. És interessada i de pensament dirigit. El contrari del que ha fet majoritari l'independentisme. No és hora de discutir amb qui només vol això. És hora de construir un país. I si es fa bé, aquí s'hi apuntaran les persones que calguin, dels partits que siguin.