La piscina

Vaig a la piscina del poble amb el meu fill. Després de nedar i jugar, li he deixat anar a comprar una bossa de patates. Mentre em disposo a estirar-me a la tovallola, sento darrere meu una frase inquietant: “No m'agrada la paraula democràcia!” Em giro per veure qui és l'amo d'aquestes paraules –tota una declaració de principis– i el seu interlocutor sento que li respon: “Massa llibertat!” Penso: “No anem bé.” I menys quan qui fa aquestes afirmacions són dues persones grans que pel que continuo sentint estan descontentes amb l'espectacle polític espanyol. Dubten de tots els partits i no les tenen totes que no hàgim d'acabar anant a votar per tercer cop. Per ser algú a qui no agrada la democràcia, reconeix que encara estaria disposat a fer un últim sacrifici i anar a votar l'opció menys dolenta. Per com parla un d'ells, em fa l'efecte que d'un moment a l'altre sentiré allò que certa gent, de certa edat i de certa corda política diu: “Abans no passava això, abans no hi eren aquests problemes.” I tal dit tal fet. No ho diuen així directament però es refereixen als problemes que ha comportat la democràcia amb això de compartir el poder i la possibilitat de votar el partit que vulguis. Abans no em vingui un cobriment, i per a la meva salut i higiene democràtica, desconnecto d'aquesta conversa. Centro la meva atenció en el meu fill de quatre anys i me'n sento orgullós. Ja no penso que no anem bé i que tot està perdut. I deuen pensar: “Amor de pare.” No. És un petit símptoma. Als quatre anys deixa de ser un petit dictador per començar a entendre les bondats del verb compartir. Avui per tu, demà per mi. I és el que fa amb la seva bossa de patates. Ara ja no se la queda per a ell sol, la bossa, sinó que la comparteix amb la resta. Estic content que hagi entès allò que algunes persones grans no saben veure. Per a la mainada comença a ser vital això de compartir, un acte democràtic, sense que en siguin conscients. Llàstima que aquella lliçó de democràcia no l'hagi vista qui l'havia de veure a la piscina.