Que valgui la pena

Jo sóc dels convençuts que el món de l'esport no deixa de ser una representació del món global. Amb les mateixes qualitats i defectes, a vegades massa idealitzats (per bé i per mal), a vegades massa calcats (també per bé i per mal). També sé que hi ha gent que no ho veu així, ja sigui perquè, simplement, no li agraden els esports (sobre gustos, res a dir) o potser perquè, precisament, jutgen l'esport en els mateixos termes que les matèries transcendents de la vida, i per això només hi veuen els defectes, els mateixos que en la política, l'economia, la vida social o el que sigui. Ja ho he dit al principi. Reconec que al món dels esports també hi ha defectes. I alguns de grossos: corrupció, dopatge, enganys, hiperprofessionalització, etc. Però jo em quedo més amb les virtuts, sobretot quan l'esport són esportistes competint. Per resumir-los: tot el que fa que les persones siguin millors.

Pocs escenaris com els Jocs Olímpics serveixen per oferir-nos moments, més enllà de la competició esportiva, que et fan creure que el món pot ser un lloc que val la pena. Sovint hi passen coses impensables fora de l'àmbit esportiu. Com ara una de les imatges dels Jocs de Rio que ha fet la volta al món: la de les dues gimnastes, una de Corea del Nord i una de Corea del Sud, fent-se una foto amistosament. El gest de Lee Eun-ju i Hong Un-jong difícilment tindrà una translació al món real de la política, però a molts ens evoca la possibilitat d'un món basat més en les relacions entre les persones que en els interessos dels estats.

Una altra lliçó d'esperit constructiu l'hem viscut quan la judoka kosovar Majlinda Kelmendi ha guanyat la medalla d'or en la seva categoria. Kosova, un estat encara no reconegut per l'ONU ni per estats tan exemplars com Sèrbia, Rússia o Espanya, és membre de ple dret del Comitè Olímpic Internacional i competeix com qualsevol altre estat als Jocs de Rio.

O l'atreviment de la italiana Elisa di Francisca, que després d'aconseguir la plata en esgrima va mostrar una bandera europea i va llançar un missatge de contingut polític però amb esperit positiu: “Ho he fet per Brussel·les, per París... Volia enviar un missatge a tot el món: Europa existeix i està unida i si estem units podem derrotar el terrorisme.” “M'ha sortit del cor”, va dir.

Però sí, és cert que l'esport és com la vida. A Rio també hi ha hagut conflictes de tota mena. Com quan els atletes libanesos van impedir que els israelians pugessin al mateix autobús. O quan el govern serbi ha dit que els seus atletes no han de compartir el podi amb cap atleta kosovar. O els diversos tirotejos que ja hi ha hagut a prop de les instal·lacions olímpiques.

És cert, l'esport no és un món idíl·lic. Però hi passen coses que tant de bo es traslladessin al món real.