Ha de ser un èxit l'11-S?

Cal reconèixer que hi ha hagut un excés d'optimisme en alguns sectors de l'independentisme més inquiet des que l'Assemblea Nacional Catalana va desplegar el primer 11 de Setembre massiu. La mateixa Assemblea es va cons- tituir amb la intenció de dissoldre's al cap d'un any o dos a tot estirar. Perquè “ja no caldria”. I cada diada es convocava amb la beata intenció de ser la darrera. La realitat –la pròpia i la dels altres– ha demostrat amargament que és molt més costeruda. I cantelluda. Sense arribar a l'extrem dels dirigents independentistes escocesos, que recomanen als catalans que tinguin santa paciència –tanta com ells–, com si 300 anys fossin tres setmanes, és obvi que el denominat “procés” català és un laberint. Es pot allargar i es pot complicar. I només hi haurà sortida i llum si la majoria és consistent i persistent. Qui vulgui un futur digne i lliure per a Catalunya –per no dir qui vulgui un futur digne i lliure per als Països Catalans– s'ha d'armar d'escates i d'obstinació. Com un rinoceront aquàtic. No pot fallar en tota aquesta trama l'articulació política de l'independentisme, que sovint fa plorar més que una ceba. Ni tampoc la pressió multitudinària al carrer. Per això, aquest 11 de Setembre ha de tornar a ser un èxit. Cal que l'asfalt rebenti. I caldrà suportar amb sant estoïcisme –indiferència davant el dolor, austeritat en el desig– les rebaixes de la confraria del suflé. Ha de ser un èxit l'11 de Setembre? Per l'amor de Déu. I tu m'ho preguntes? Èxit som nosaltres!