‘Ferragosto' polític

Ferragosto, en diuen els italians d'aquests dies de mitjan agost en què bona part del país se'n va de vacances. Ferragosto! Una paraula magnífica, no troben?, que ens fa enyorar el mar, la calor, les vacances, les festes populars... Un mot que sempre m'ha fascinat i no sé ben bé si és per la seva sonoritat o per tot allò que ens evoca. O totes dues coses alhora.

El ferragosto ja se celebrava en la Roma de fa dos mil·lennis. La va instituir l'emperador August l'any 18 aC, tot recollint una sèrie de festivitats antigues que celebraven la fi de la sega i altres activitats agrícoles pròpies de l'estiu. De fet, el terme ferragosto deriva de la locució llatina feriae Augusti (el repòs d'August). Més endavant l'Església catòlica, com va fer amb tantes altres festes antigues, se la va fer seva tot dedicant-la a la Verge Maria. Tant li fa, de fet. El 15 d'agost, i els dies anteriors i posteriors, són el pic de les vacances d'estiu, el període en què tot va al ralentí, amb l'activitat política a mig gas, mentre mig país se'n va de festa major o passa el dia a la platja.

A Catalunya, les vacances d'agost són tot un clàssic, tot i que cada cop més es van escurçant pel darrere i l'última setmana del mes tot ja es torna a engegar. Per al procés independentista, que està a punt d'entrar en el seu cinquè any, el ferragosto ha estat, tradicionalment, l'aturada on agafar embranzida cap a les Diades històriques que hem viscut. També han estat, però, dies d'“ai, ai, ai”, de patiment de molts perquè no s'assolissin els objectius previstos. Però la represa ha estat sempre un trampolí imparable i Catalunya ha acabant lluint com mai per la Diada. Aquest any tampoc serà diferent, malgrat que els alts i baixos del procés hagin refredat els ànims d'alguns. I no serà diferent perquè l'empenta ciutadana continua igual de ferma, sobretot perquè veu com al capdavant hi ha un govern i un parlament que fan la feina i que estan disposats, ara sí, a acabar-la. Bon ferragosto!