Un genèric

Fa uns anys, quan em van receptar un protector per a l'estómac que he de prendre cada vespre abans de sopar, el llavors metge de capçalera –ara ja jubilat– em va recomanar una marca concreta. Més tard, van sortir els medicaments genèrics. El metge va seguir sostenint que la marca representava una garantia. A la farmàcia, en canvi, em recomanaven el genèric i, com que el preu era millor, m'hi vaig acostumar. He pres omeprazole de tots els laboratoris i l'estómac m'ho ha acceptat sense cap problema. Comento aquesta experiència per demostrar que ja fa temps que estic immers en la discussió entre els genèrics i els productes de marca. I per assegurar que, traslladat això al camp polític, m'ha fet pensar en el tema aquest del debat recent d'algun partit sobre el canvi de nom. Que ningú pensi que estic ressentit ni que tinc mania als nous corrents. Però la veritat és que trobo molts analogismes entre el rebateig de l'ara anomenat Partit Demòcrata Català i els dubtes sobre el meu medicament genèric o de marca. Amb tots els respectes, el nom que acabo de reproduir no és simplement un genèric? Tots els col·lectius agrupats amb la idea de fer política són un partit. Se suposa que tots els que accepten la dialèctica parlamentària són demòcrates (almenys de llengua). I, evidentment, si estan situats dintre del marc del nostre país, són catalans. Així, doncs, Partit Demòcrata Català diu alguna cosa especial que ens permeti deduir la seva autèntica substància? A mi em sembla que no. Una altra cosa seria que, com sembla que plantejaven Artur Mas o Carles Puigdemont, s'anomenés Partit Nacional o Nacionalista Català. En aquest cas ja ens entendríem una mica més. Però no cal que entrem ara en aquest debat. A mi, Partit Demòcrata Català em fa el mateix efecte que el Girona, posem per cas, es digués simplement Club de Futbol Gironí. No serien, també, clubs de futbol gironins el Figueres, el Lloret, etc.? Cal concretar més. Ens hem quedat amb un genèric que, aneu a saber, potser tindrà prou èxit. Convergència Democràtica de Catalunya tampoc és que digués res d'extraordinari, però cal situar-ho en el moment de la creació quan, el fet d'autoanomenar-se democràtic ja era una declaració de principis. A mi m'hauria agradat un nom que mostrés ben clar quina aspiració té realment el col·lectiu que l'ha adoptat. Ja sé que el nom no fa la cosa, però menys cosa fan, a la llarga, les ambigüitats. O a mi m'ho sembla.