Rajoy ja és Mariano

Hi ha una certa tendència a reconèixer alguns líders populistes pel nom. La regla, el costum, determina que els personatges públics siguin reconeguts amb el cognom. Merkel, Hollande, Zapatero –perquè Rodríguez és massa corrent–, etcètera. Però n'hi ha que destaquen i es guanyen el dret popular a ser coneguts i reconeguts amb el nom de pila. Suárez no era Adolfo, però González era Felipe, i com a Felipe era designat fins i tot per alguns diaris entregats. Fidel encara és Fidel i només els anticastristes, pocs, li diuen Castro. Ara, subtilment, lentament i hàbilment, Rajoy està començant a deixar de dir-se Rajoy i pren força i volada com a Mariano. Hi ha fets i televisions que hi ajuden. El va ajudar moltíssim a humanitzar-se, a marianitzar-se, l'entrevista que li va fer Susanna Griso. “Dos días y una noche”, s'hi va tirar, la criatura, amb el personatge. I més que la mateixa entrevista, el va propulsar la cursa que van fer tots dos de bon matí. Rajoy –Rajoy encara, per al columnista– té un estil de caminar ràpid molt personal. Porta bon ritme però no sap què fer amb els braços, que li pengen. Com li penja la boca, que mou com un desdentegat rosegant pa dur. Les imatges de Rajoy perpetrant vés a saber quina modalitat de la marxa paraatlètica s'han enramat com l'oli. Com en diuen ara, són les més virals de totes. L'han fet “humà”, pròxim i amable. Rajoy és cada dia més Mariano. I això és terrible, perquè, a més de populista, Mariano és profundament reaccionari. I no baixa. Puja sempre.