Els gegants no són molins

Després de quasi vuit mesos de govern espa­nyol en fun­ci­ons, es per­fila la pos­si­bi­li­tat de cele­brar unes ter­ce­res elec­ci­ons, que aquest cop, camí de l'epi­fa­nia, cau­rien en 25 de desem­bre. S'ha dit i repe­tit que si en aquests moments Espa­nya encara no té un govern inves­tit, és a causa “del cas català”. Ara, vista la interi­ni­tat per­ma­nent, comença a ser hora d'inves­ti­gar a fons aquesta pos­si­ble relació entre causa (“el cas català”) i efecte (“que encara no s'hagi inves­tit un govern”). Dit d'una altra manera: ¿quins res­sorts de poder pro­mou, aquest apa­rent buit de poder?, ¿la pro­vi­si­o­na­li­tat sos­tin­guda d'un govern en fun­ci­ons, no podria obeir, en rea­li­tat, a un pacte tàcit entre les prin­ci­pals for­ces espa­nyo­les?

Tots sabem que un govern en fun­ci­ons té com­petències molt limi­ta­des. No pot apro­var lleis (ves­sant opti­mista) ni –alerta– sot­me­tre's al con­trol del Congrés i del Senat. En con­tra del que ingènua­ment es podria pen­sar a pri­mer cop d'ull, un buit de govern (que no de poder) el que fa és mag­ni­fi­car encara més la força de l'Estat. Si no hi ha govern, l'Estat cris­tal·litza com una maquinària cega­ment impla­ca­ble, que en nom del lega­lisme i escor­tat pels cos­sos de segu­re­tat, es com­porta com si fos un ens pura­ment tècnic i apa­rent­ment des­proveït de fona­men­ta­ci­ons i ori­en­ta­ci­ons polítiques. Ara i aquí, la repressió pot tenir encara més invi­si­bi­li­tat. I per a una certa Europa i per als espa­nyo­lis­tes pro­gres­sis­tes, un govern suplan­tat per l'Estat pot ser la subli­mació orgiàstica entre la sacra aliança de la Ley i la retòrica sub­sidiària i oci­osa que ells deuen atri­buir a la política democràtica.