Full de ruta
Qüestions de confiança (II)
La creació del Partit Demòcrata Català busca, al meu entendre, recuperar confiances perdudes per l'antiga Convergència, entre altres coses. Pels casos judicials de corrupció, l'afer Pujol o les retallades. I en el terreny nacional el repte fonamental del PDC és situar aquest espai polític en l'independentisme de forma clara deixant enrere l'autonomisme que va practicar CiU. I cal recalcar que la imposició de la militància de la definició independentista i republicana en les bases ideològiques aprovades al congrés fundacional, tombant alternatives més ambigües proposades des de l'antiga direcció de CDC, permet al nou partit esvair dubtes sobre el canvi de paradigma. I l'emergència de nous lideratges de conviccions independentistes inqüestionables com el president Puigdemont ho ratifiquen. Ara bé, queda una qüestió de confiança per resoldre. Comprovar si l'aposta per la independència va fins i tot més enllà de perdre el lideratge. Cal recordar que ERC ha superat els convergents en les eleccions europees i en les dues generals, en què CDC s'ha vist abocada al grup mixt. I les esquerres són cada cop més majoritàries en el marc del procés cap a la República si sumem el pes d'ERC i CUP, i tenint en compte que la via de creixement no és altra que l'espai dels comuns. Artur Mas ha repetit reiteradament “sense Convergència no hi ha independència”. Però aquesta sentència és d'una evidència tan rotunda –la independència no és possible sense cap dels actors polítics del procés– que es pot interpretar que sense el lideratge, els convergents no apostarien per la independència. Un presumpte xantatge que el PDC hauria de fer fonedís garantint fidelitat al procés el lideri qui el lideri, seguint l'exemple d'ERC quan Oriol Junqueras va renunciar a optar a la presidència de la Generalitat per fer possible Junts pel Sí i la victòria del 27-S, i en correspondència amb el que ahir mateix la dirigent del PDC, Marta Pascal, demanava a la CUP.