Un tros d'Occitània

Els catalans del sud no són els únics que fan debats. Com és coneixement general, Catalunya és el país dels mil i un debats. Cada dia se n'obren tres més i no se'n tanca cap. És una manera peculiar, molt catalana, d'abordar els problemes. Fins i tot de crear-ne de nous. Com que les tendències s'encomanen i no saben res de fronteres administratives, ara els catalans del nord reivindiquen els seus debats. El del nom s'ha obert pas. Una sèrie d'alcaldes de la Catalunya sota domini polític francès han proposat que la nova macroregió resultant de la reforma que ha imposat el president Hollande es digui Occitània-País Català. O Occitanie Pays Catalan, en la llengua dominant. En molts municipis grups de voluntaris voluntariosos han fixat cartells a l'entrada que recullen aquest nom més o menys reivindicatiu. I fa poc una consulta va determinar que aquesta és la denominació que agrada a la majoria dels qui la van respondre. Però el nom és del tot inexacte. Una sinècdoque que pren una part pel tot. Perquè Occitània és –era– un territori molt més gran, que ocupa gairebé mig hexàgon. La reivindicació occitana és ara una qüestió de minories inquietes. La llengua gairebé és un record. Què diuen els altres occitans sobre l'apropiació parcial del seu nom? Res. Això és que realment hauria d'inquietar. Això i la vitalitat de les dues llengües, que caldria activar més enllà de la polèmica actual. Ei, amb el permís de monsieur Valls, que es mira la qüestió com si fos una mosca potrosa de tardor.