Isolat a Tristan da Cunha

Em criden i em paguen perquè parli de l'antipàtica política espanyola, en aquests moments més antipàtica i repel·lent que mai, i jo només tinc ganes de parlar de l'illa de Tristan da Cunha. Un jove historiador em deia l'altre dia que ha trobat en l'estudi de la Catalunya de principis del XX, objecte de la seva tesi, el pretext per no llegir diaris actuals ni mirar telenotícies. Jo em refugio a Tristan da Cunha, territori de jurisdicció britànica. N'he sabut l'existència i me n'he informat des que he llegit que busquen un mestre que hi vulgui anar a fer classes. El llibre dels rècords Ginness certifica el que els mapes i les cartes de navegació ja sabien: que Tristan da Cunha és, de totes, l'illa habitada més remota del món. Diminuta, rodona i resultat del volcà que la corona, se situa a l'Atlàntic Sud, a 2.800 quilòmetres de Ciutat del Cap, 3.400 d'Uruguai i 2.100 de Santa Helena, el lloc on Napoleó es va morir pensant que no hi podia haver una terra més llunyana i isolada. Hi viuen 302 persones, descendents d'antics baleners americans, que porten vuit cognoms repartits en vuitanta famílies: Glass, Green, Hagan, Laverello, Repetto, Rogers, Swain i Patterson. Els estudiosos dels efectes de l'endogàmia hi han practicat treballs de camp. Han detectat que desenvolupen amb més profusió algunes malalties habituals però que, en canvi, ignoren els constipats. A Tristan de Cunha no esternuda ningú. Viuen de la pesca i la ramaderia. No hi ha aeroport, i una vegada a l'any un vaixell noliejat per la metròpoli hi desembarca medicines, conserves, llibres, DVD i correu. Metges i dentistes hi passen revista. Hi ha un camp de golf i un de futbol i, a l'únic poble, Edimburg, una botiga, una emissora de ràdio i i un pub. Cada habitant consumeix de mitjana cinquanta litres de whisky a l'any. El 1961, ahir com qui diu, el volcà va entrar en erupció i els habitants van ser concentrats en un poble d'Anglaterra. Les autoritats governamentals els van suggerir que s'havia acabat la broma i que més valia que s'oblidessin de tornar, però en aquell moment algú va esternudar i es va notar unes dècimes. El retorn va ser una altra evacuació. Van trobar que els pirates els havien saquejat els pocs béns que la lava havia respectat i que els gossos s'havien menjat totes les ovelles. Van començar de nou. I la política espanyola? Ara, ara: no veuen que estic en aquest moment preocupat per si hi ha algun mestre que vulgui anar a instruir els vint-i-sis nens de Tristan da Cunha? Només busco als diaris si ja l'han trobat per no haver de patir més. Salgari, Poe i Verne citen Tristan da Cunha en les seves evasions. Forma part d'un petit arxipèlag. L'illa més propera, on no viu ningú, es diu Inaccessible, potser perquè Tristan da Cunha sembli més hospitalària.