El temps és relatiu

La teo­ria diu que res no pot viat­jar més ràpid que la llum, però cada vegada que arriba l'estiu sabem de forma empírica que això no és així. Encara no hem començat a fer vacan­ces que ja s'han aca­bat, i en tor­nar a la feina tro­bem les coses del des­patx i els com­panys de feina una mica estranys, tot al mateix lloc i el cap de secció amb les matei­xes manies, sí, però d'una manera tan exacta que resulta arti­fi­cial i inqui­e­tant, com si s'hagués produït una alte­ració en el con­tinu espai­temps i tot­hom mirés de dis­si­mu­lar-ho amb con­ver­ses sobre viat­ges llam­pec dels quals no hi ha hagut temps de gau­dir i gintònics noc­turns vora la platja con­su­mits abans de poder-los assa­bo­rir i rete­nir-ne el nom.

Lla­vors arri­ben els dies pre­vis a l'Onze de Setem­bre, obrim els dia­ris i la teo­ria torna a anar-se'n en orris: el procés s'acce­lera, un cop més els arti­cu­lis­tes savis anun­cien una tar­dor política can­dent, els de l'ANC mun­ten un admi­ra­ble sidral mul­ti­tu­di­nari en un temps rècord, i abans que la llum de l'experiència ens arribi a il·lumi­nar, molts cata­lans tor­nem a ser allà comen­tant que sí, que aquest cop sí, que és l'última Diada que cal sor­tir a mani­fes­tar-se i que tot serà un tan­car i obrir d'ulls. D'altres, en canvi, sen­ti­ran el déjà-vu de cada any.

El temps és rela­tiu. La crisi econòmica va escla­tar el 2008 i a alguns els va ful­mi­nar a la velo­ci­tat de la llum, d'altres no se'n van ado­nar fins que al cap de dos anys els van voler reta­llar la paga extra i lla­vors sí que van voler fer una vaga gene­ral, i encara n'hi ha uns quants que n'han aca­bat fent negoci. La crisi ins­ti­tu­ci­o­nal que ha por­tat ja molts cata­lans cap a la inde­pendència quan abans no hi apos­ta­ven fa temps que rodola i alguns van tri­gar a veure-la i d'altres des del pri­mer dia que volen resul­tats imme­di­ats. La diferència és que això no són unes vacan­ces sinó un procés polític com­plex i arris­cat, i per a uns avança a la velo­ci­tat de la llum i per a d'altres, amb la len­ti­tud d'un equi­li­brista novell que camina sobre una corda que no ha tre­pit­jat mai.