Lletra de batalla per Rafael Casanova

Era dijous, però no era un dijous qualsevol. Era Sant Andreu i el Saló de Cent presentava l'aspecte de les grans ocasions. Ni la guerra contra Felip V no va aturar un procediment sagrat per als barcelonins. Des que Jaume I, a partir de 1249, havia concedit a la ciutat de Barcelona el privilegi de poder escollir els seus governants, els seus ciutadans esperaven, gelosos dels seus drets i privilegis, el dia electoral. Primer per cooptació, després per compromissaris i, des d'Alfons el Magnànim, mitjançant el mètode d'insaculació.

El Conseller en Cap sortint, Manuel Flix, es mirava l'escena distant, recordant potser com uns mesos abans, el juliol de 1713, en el proper edifici del Palau de la Generalitat, la Junta de Braços proclamava la guerra a ultrança contra les Dues Corones. Ell n'era contrari, però es quedà a Barcelona i n'assumí el seu destí.

De la bossa de “sac i sort” surten uns rodolins amb els noms d'uns ciutadans. Seran els que s'encarregaran de la defensa de Barcelona i, per extensió i delegació, de tot el Principat. El primer rodolí porta un nom, conegut de tots, ja que havia estat conseller l'any 1705, amb 46 anys. Nascut el 1660 a Moià, el 1678 ja exercia d'advocat a Barcelona. L'any 1707 és nomenat Ciutadà Honrat de la Ciutat per Carles III. És un jurista de prestigi, un pròcer de la naixent burgesia barcelonina, vidu, amb un fill. Té 53 anys. Es diu Rafael Casanova i Comes. Des d'aquell moment menarà una activitat frenètica, al capdavant d'una ciutat assetjada. El 3 de setembre de 1713, els borbònics confisquen els seus béns a Sant Boi. Sap que representa la màxima autoritat civil i assumeix la tradició dels Joan Fivaller o Joan Pere Fontanella. Es preocupa de l'abastiment de la població i de la defensa de la ciutat. En l'organització de la Junta de Guerra, ell es reserva la presidència de la 9a, la que fa referència als afers militars. Vetlla per evitar el pillatge i l'estraperlo. El 16 de maig de 1714, amb la resta de consellers de la Ciutat, acorden, per unanimitat, continuar la lluita fins a la darrera gota de sang. Ho juren amb les espases alçades. El 28 de juliol decreta la mobilització general “de 14 anys en amunt”. Però, sobretot, el Consell en Cap exerceix de Coronel de la Coronela, això és, de l'organització i coordinació dels ciutadans de Barcelona. És justament aquesta la dada clau per copsar el perquè d'aquell setge: només entenent que és el mateix poble qui lluita per les seves llibertats es pot entendre, profundament, el que va passar. I al davant, sempre, hi serà ell, Casanova. Acudeix al front de combat, clama per auxili a viles i pobles del país, és present, amb la Coronela, en els horribles combats del convent de Santa Clara d'agost, se'l veu a les nits visitant les muralles, escolta els crits de fam que pateixen soldats i poble, mentre arriba un setembre fred i l'aigua de la pluja entra fins a les entranyes de la gent.

El 4 de setembre es reuneix el Consell dels Tres Comuns. Casanova, com Villarroel i altres dos membres, vota a favor de la capitulació, però la gran majoria decideix resistir. El general Villarroel, disconforme, dimiteix; Casanova, disconforme també, es manté en el càrrec, assumint fins al final una resolució que no comparteix. La nit del 10 de setembre, els canons enemics bramen foc, però de tant en tant es fa el silenci, encara més paorós que l'estrèpit de les bombes. Casanova examina les muralles. Potser més que cap altre, aquest és el moment en què cal veure el personatge: va visitant els baluards, saluda els membres de la Coronela, s'esgarrifa passant davant de la Bretxa Reial, veu els rostres cansats de tants mesos, la desesperació, la por, l'enyorança. Veu el roig i el negre, la sang i el foc, el cel i la terra, i té un record pel seu fill, que combat amb el coronel Manuel Desvalls a Cardona. Arribant a la plaça del Born es gira cap a Santa Maria del Mar. La piràmide dedicada a la Immaculada Concepció s'alça recordant una victòria que queda lluny, massa lluny. I somriu perquè el pensament el porta a la Junta de Braços altra vegada i al discurs de Manuel Ferrer i Sitges: Fineixi la nació amb glòria...

Han tocat les onze, i aleshores veu arribar uns homes en formació. Els ha enviat el general Josep Bellver, en “Josepet”. Vénen del Convent de Sant Francesc i van a reforçar el Baluard de Llevant. Són part del IV Batalló de la Coronela, comandats pel capità Rafael de Llinàs. És la setena Companyia, la dels Velers, és a dir, la dels mestres de mocadors, tafetans i sedes. Casanova els veu passar per davant. El capità Llinàs el saluda militarment. Porten la bandera de Santa Madrona i, un d'ells, la Bandera Negra, Lliures o Morts. D'aquí a unes hores, a trenc d'alba, rebran l'assalt implacable dels francesos. Després d'un comportament heroic, la companyia sencera serà pràcticament massacrada. El capità Llinàs caurà ferit mortalment.

A mitjanit enfila pEL carrer Montcada. Passa per davant de la Casa Dalmases, on s'han reunit aquests últims dies sovint al “bomber”, els soterranis a prova de bomba del palau de Pau Ignasi de Dalmases, l'ambaixador català a Londres que ha estat informant durant tot el setge de les accions diplomàtiques que ha portat a terme a la cort de la reina Anna. Arriba a la placeta d'en Marcús. Entra a la petita església. Les veles cremen al voltant de la imatge. Murmura uns versos dels Goigs de Nostra Senyora de la Llibertat. I tanca els ulls.