Opinió

la crònica

Allò que no mor

“Guardeu els epistolaris: de Maragall, Albert, etc. Hi ha cartes d'un gran interès literari.” Carles Rahola (dels papers escrits a la presó la matinada del 15 de març de 1939, dia de la seva execució).

Aquesta menció figura en el frontispici del llibre Els epistolaris de Carles Rahola ordenats i recollits en el llibre de Narcís-Jordi Aragó i Josep Clara, publicat per l'Abadia de Montserrat i l'Ajuntament de Girona l'any 1991, amb pròleg de Joaquim Nadal. Són sis-centes quaranta-quatre pàgines amb els escrits encreuats entre Rahola i diferents persones del seu temps. El que corprèn és que l'autor, poques hores abans d'una mort anunciada i violenta, tingués la serenor de pensar en aquells papers que guardava en el seu escriptori, pel que poguessin tenir de valor literari!

A en Narcís-Jordi també li va arribar la darrera hora. En definitiva, la mort sempre produeix els mateixos efectes, sigui en la forma que sigui. Convençut d'aquesta evidència, també va disposar-ho: havia tingut prou temps per ocupar-se dels béns materials i el seu benèfic destí; i llavors només li quedava parlar amb tres o quatre amics per acomiadar-se. Després va demanar que no se li dispensés cap mitjà artificial per escurçar-li l'agonia. Tot havia de ser natural, tal com ho són el naixement i la mort.

La virtut d'aquest home és que ens deixa a Girona el benefici de tants escrits escampats al llarg de la seva vida. Els llibres que va publicar tenen el valor de resseguir fets, circumstàncies i desitjos compartits per la majoria de conciutadans, però ell va tenir l'habilitat de plasmar-los en paper escrit i relligat, i en forma de prosa poètica. Els que vinguin al darrere tindran a les mans uns arguments que no hauran d'anar a buscar lluny. Al capdavall, els desitjos i anhels d'una ciutat es repeteixen al llarg dels anys.

Si hom repassa tan sols l'índex del llibre Girona grisa i negra publicat per Aragó, Casero, Guillamet i Pujades l'any 1972 –va tenir un fort impacte en una societat adormida i dominada pel franquisme– es pot veure que molts temes encara tenen vigència avui. És clar que en mig segle hem avançat i millorat, només faltaria!
Però hi ha qüestions endèmiques i esguerros que mai s'han pogut arranjar.

El seu major dolor és pel destí de la Devesa. Escriu: “La Devesa ferida i abandonada d'avui és la víctima d'un gran pecat col·lectiu. Un pecat d'acció i d'omissió que troba en ell mateix la penitència: la pèrdua del Paradís... Si som capaços de vigoritzar-la i de vincular-la a la ciutat fins a fer de dos mons una sola realitat viva podrem dir de debò que hem salvat la Devesa. I demostrarem que el Paradís encara no és perdut del tot.” Ho publicava l'any 1980, i podria haver estar escrit d'ara mateix!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.