Qüestions de confiança(i III)

Tanco aquesta breu sèrie d'articles amb l'objectiu de remarcar que la decisiva qüestió de confiança que afrontarà d'aquí a menys d'un mes el president Puigdemont té un rerefons més complex que el de la revàlida a l'actual primera autoritat del país. Són els dubtes i divisions internes en els diversos espais polítics que generen sinergies centrífugues per molt que hi hagi un consens en la necessitat que els catalans puguin decidir lliurement la constitució d'una república catalana. Es pot observar en les discrepàncies entre Ada Colau i els companys de Catalunya Sí que es Pot, en posicions diverses dins Junts pel Sí o en la mateixa CUP, com ho demostren constantment les seves assemblees. Un assemblearisme perfectament legítim però que de vegades genera tensions sísmiques fruit d'algunes obsessions immobilistes que superposen guanyar el resultat de les assemblees, ni que sigui per un vot i a costa de fractures internes, per sobre d'aconseguir un mandat cohesionador. La qüestió de confiança al president Puigdemont serà un repte decisiu per a ell i el seu govern, però també serà una qüestió de confiança per a moltes forces polítiques. Convindria que a l'hora d'afrontar aquesta cruïlla tots els actors polítics tinguessin clar quina és la direcció que volen prendre. I això requereix clarificació. La continuïtat de Puigdemont a la presidència, que necessàriament inclou els pressupostos o el procés constituent, marca un camí. Pretendre transitar per més d'un camí no farà res més que fracturar les diverses forces polítiques. I si bé és cert que hi ha camins que poden portar al mateix lloc, convé recordar que cal responsabilitat per triar aquell que de la forma més segura, però també més ràpida, ens porti a destí. Perquè el processisme és el pitjor enemic del procés i una gran part de la ciutadania que té grans dificultats per sobreviure amb dignitat no pot esperar. En definitiva, el camí a Ítaca és molt enriquidor però en aquest cas cal arribar-hi.