Confiança

Com que no hi havia, a primers de juny, una majoria parlamentària suficient

per aprovar els pressupostos, el president de la Generalitat va decidir sotmetre's a una moció de confiança al cap de quatre mesos. Sort que “tenim pressa” i “anem passant”, perquè qualsevol podria pensar que la cosa està ben empantanegada. A hores d'ara, no hi ha confiança garantida ni pressupostos encarrilats, ni tan sols sembla evident a tothom la relació entre això i allò. L'actitud de la CUP, l'única formació en teoria disposada a donar suport al govern, és, com de costum, extravagant: negociar separadament confiança i pressupostos. Ve a ser com aquell qui es casa amb una dona i, a l'hora de donar el sí, li adverteix que prefereix tenir fills amb la veïna; això, fins i tot en un règim tribal, ja es veu que no acabarà bé. La primera vegada que algú t'enganya, potser no és culpa teva; la segona, segur que sí. Als mateixos que van aconseguir enviar el president Mas a “la paperera de la història” –són paraules seves–, els vindria molt de gust repetir la jugada. El mètode sempre és el mateix: prolongar indefinidament les negociacions, desgastar i impedir governar. Són així de previsibles, i no pot ser que els altres no ho vegin. Un govern amb un projecte tan ambiciós i tan poc marge de maniobra no pot durar gaire; mentre cerca la confiança dels qui el volen enderrocar, perd la dels qui l'han votat. Governar no és actuar subordinat a fulls de ruta de fantasia, sinó saber en tot moment què es pot fer i què no, i amb qui és compta i amb qui no.