Llums i ombres

Vivim una crisi de confiança que té diverses causes i manifestacions. L'àmplia escletxa que s'ha obert entre els partits polítics i una gran part de la ciutadania segurament és la responsable de la desafecció que els electors senten pels seus representants i les institucions, però també és la conseqüència de la petita revolta contra el model i les jerarquies establertes. Ja se sap –però sovint s'oblida– que la política és una cosa massa important per deixar-la exclusivament en mans de ningú, també dels polítics.

EN Un context gris i ple de petites i grans decepcions, sobretot les provocades per la corrupció, la falta d'ètica i la ineficàcia de l'acció política contra alguns dels problemes fonamentals, va néixer el discurs de la regeneració vinculada a la claredat. La idea era que calia exigir a la política posicions clares i nítides i compromisos ferms que els programes i les promeses es portarien a terme i no es renunciaria a cap dels aspectes del contracte implícit que significa el vot. En principi aquesta idea és atractiva i té força: és una manera de fer creure a l'elector que no perdrà ni un bri de la seva capacitat de decisió a partir de l'acte de delegació de la seva sobirania en els seus representants. És una bona estratègia per tal de mantenir el model de representació indirecta, tot i que encara ha de demostrar que compleixi els seus propòsits. D'això algú en va dir l'arribada del temps de la claredat.

No cal tenir grans coneixemenTS sobre física ni sobre les propietats de la llum per saber que els focus més potents són els que projecten unes ombres més llargues. Per evitar les zones fosques cal eliminar totalment els relleus o bé compensar-ho amb altres feixos de llum. Però la realitat és molt més complexa i més rica que un feixuc però limitat programa electoral, i no cal ni dir que afortunadament és molt més rica que un únic punt de vista. Cal estar alerta sobre els que ens volen banyar amb una messiànica llum zenital que elimini tots els relleus.

L'època de la claredat parcial en què ens trobem ens ha portat conseqüències de difícil solució a curt termini. La idea que el vot és un contracte parteix del supòsit que s'accepten totes les clàusules, la qual cosa és del tot abusiu en tant que no hi ha hagut possibilitat d'una negociació prèvia. Per tant, sota la premissa d'un bé major es poden anar col·locant en el mateix paquet un munt de conseqüències no desitjades o imprevistes. Per això la part més feble, que en aquest cas és l'elector, està en el dret de desconfiar de la posició dominant del més fort si no existeixen sistemes de correcció. Però, tot i que això pugui esdevenir un problema, no és ni de bon tros el principal. El problema de la claredat portada a les últimes conseqüències és que nega la política entesa com la capacitat d'arribar a acords per fer possible avançar en projectes.

Els partits polítics, majoritàriament, han decidit o s'han vist obligats a abandonar posicions de consens o àmbits d'indefinició. En direm d'una manera o d'una altra segons si li volem donar un valor positiu o una càrrega negativa. Segurament això també forma part de l'explicació de l'atomització dels parlaments, en vista de la impossibilitat que ningú incorpori prou matisos per articular en solitari una majoria. Però al fet de dividir la representació i augmentar les peces del mosaic cal afegir-hi la dificultat que cada una d'elles trobi encaix amb qualsevol altra. De fet, en un moment en què la flexibilitat és entesa per una part important de la societat com a renúncia o covardia, és fins i tot còmic com s'esforcen molts actors polítics a sobreactuar per escenificar que han decidit fer allò que no han tingut més remei que fer.

Hi ha poques coses prou importants en si mateixes per merèixer que no les analitzem pels seus efectes. De moment aquesta estratègia anomenada de la claredat s'està demostrant poc útil i massa plena de racons foscos. Reconstruir l'espai de la política requereix refer les possibilitats de pacte i això significa, sí o sí, renúncia. I si no es fa de pressa podria passar que allò que va néixer com una manera o una estratègia per fer front a la desafecció acabi generant una frustració encara més gran.