Miracles

S'imaginen cues a les esglésies per entrar a oir missa? Jo tampoc, sincerament. Però assegut a la platea del Teatre Tívoli, a Barcelona, mentre xalava veient el musical de Sister Act, m'he tornat a fer aquesta pregunta. De fet, m'ha assaltat el mateix pensament que vaig tenir aquest estiu mentre esperàvem per entrar a una missa gospel en una església de Harlem, a Nova York. Gospel, per cert, no oblidin que vol dir evangeli, en anglès. Per tant, l'únic que fa una missa gospel és posar la música i el ritme necessaris a una lletra prou coneguda, els textos sagrats. Ritmes que combinen el funk, el soul i el jazz. És a dir, una reinterpretació dels textos clàssics amb un embolcall musical que els fa moderns, atractius i, sobretot, els dota de més sensibilitat i d'estar més en sintonia amb l'audiència que els ha de rebre. De problemes de comunicació, admetem-ho, en tenim tots. En les institucions, encara més. I els de l'Església són especialment greus. No els ajuda l'actitud i per descomptat els escàndols de corrupció que els fan caminar en un perpetu viacrucis. Qui vol comunicar hauria de transmetre a l'altre sensacions, emocions i hauria de voler que l'altre participés d'allò que posseeix, hauria de voler compartir l'alegria i el coneixement que vol transmetre. Recordo això perquè, en un moment del musical, l'actriu que fa de Deloris, Mireia Bambo Bokele, la monja sobrevinguda, li diu a l'Àngels Gonyalons, divina en la pell de la mare superiora del convent, que amb el nou aire que li ha donat al cor parroquial li està omplint l'església de feligresos. Aquesta hauria de ser la idea, ja no dic la voluntat. Més que no pas convertir i evangelitzar, reconvertir-se. Si les esglésies fessin net, renovessin la imatge i el missatge, canviessin el format d'espectacle, es reconvertissin i procuressin connectar amb el poble al qual pretenen arribar segurament els aniria molt millor. No sé si hi hauria cues però la feina de les persones compromeses és el que fa possibles els miracles.