Una Temporada Alta per emmarcar

Dilluns abaixarà el teló la 23a edició de Temporada Alta, i, pel que he pogut veure, crec que és un dels anys amb una mitjana més elevada d'espectacles interessants. Hi hauria molts detalls per aprofundir, però aquest no és l'espai. Només vull ressaltar com em van commoure les històries de La màquina de la soledat de la mexicana Shaday Larios i el basc Jomi Oligor; el compungiment que vaig sentir amb Llibert de Gemma Brió; la bona estona amb l'Acorar de Toni Gomila; l'esforç malaguanyat de Rosa Renom i Francesc Orella a El president; l'ensopiment fins al moll de l'os amb Tala del mestre Lupa; la bona feina de la companyia andalusa La Zaranda; els bons treballs de Cristoph Marthaler, Christiane Jatahy i l'Angélica Liddell, que no et deixen mai indiferent, i les grans possibilitats escèniques de l'església de Sant Domènec (seu provisional dels primers anys del festival), amb els “trossos” de Juli Cèsar, segons Romeo Castellucci. Però, dels noranta espectacles programats aquest any –insisteixo, escric només sobre els que he pogut veure, perquè la butxaca no dóna per a més–, em quedo amb les tres obres interpretades majoritàriament per actors, ballarins, cantants i músics negres. Cop fatal d'Alain Platel és una exhibició desenfrenada de tretze artistes que treuen el ritme de sota les pedres amb la veu eficaç del contratenor Serge Kakudji i els balls i cants inesgotables de Russell Tshiebua i Bule Mpanya. Igualment poderosa va ser la representació de Macbeth de Brett Bailey, que adapta l'òpera de Verdi i situa la història a l'Àfrica central, amb tots els conflictes provocats per les colonitzacions i les multinacionals, les guerres ètniques, les lluites pel control dels “minerals de sang”, amb el valor afegit que els protagonistes de l'òpera provenen d'aquestes zones. El vestit, de Peter Brook, Marie-Hélène Estienne i Franck Krawczyk, s'enduria, pel meu gust, el primer premi d'aquesta edició de Temporada Alta, per l'exquisidesa del plantejament, la senzillesa i efectivitat del decorats, i la deliciosa interpretació del trio protagonista, acompanyats per un efectiu tercet musical. Només vull constatar que per raons culturals i/o econòmiques no veig públic de raça negra al teatre, a banda de Cop fatal, on hi havia quatre joves ben comptats.