Destrossant el català…
“Se m'ha caigut. S'ha caigut. M'he caigut. Te vas caure”. Però això què és?
Cada vegada que sento una expressió d'aquestes és com si em ventessin un clatellot a les orelles. M'arriba a fer mal, un mal físic i un mal d'esperit.
I és que veig un relaxament general que, si no hi posem remei, no tindrà aturador. I això m'amoïna.
Però el més greu és que d'un temps ençà no ho sento només a Barcelona, ni de boca de castellanoparlants o immigrants: ho sento de boca de catalanoparlants. I això m'esgarrifa!
Una cosa és quan algú no domina una llengua perquè l'està aprenent o perquè no és el seu llenguatge habitual. I una altra és que qui parla el català en faci traduccions literals del castellà. No anem bé.
La Norma deia que “el català és cosa de tots”. Evidentment, perquè per més Werts, per més Bauzás, per més Fabras, i per més... que hi hagi, per més senyeres i estelades que pengem, si qui hauria d'emprar la llengua catalana no s'esforça per fer-ho correctament, ja podem plegar. Se'ns gira molta feina! Oi que m'entenen?
