Condemnats a ser feliços

“Miri, tal com jo ho veig, això no pot acabar bé.”

Ja hi som, penso, un altre que s'apunta al mal averany. Segur que parla del procés. Tots els pessimistes creuen que ha arribat el moment de parlar del procés. Fins ara, preferien callar, somriure per sota el nas, desdenyosament, fent-se els savis. Ara, ja comencen a remenar la cua, a fer-se sentir, a opinar. Ho trobo molt bé. Estem en un moment de la història prou important perquè tothom hi digui la seva. Els Empresaris de Catalunya (EC), posem per cas, que es declaren contraris a la independència. David Bisbal i María Valverde, que brinden amb Freixenet per cent anys d'unió. Ens estem normalitzant. Tots aquests ja estan fent campanya pel no. Caminem cap al referèndum, ara sí.

“Sap què passa? –em diu el meu interlocutor.– Que aquesta partida ja dura massa. Tot estava molt bé mentre els independentistes sortien al carrer i penjaven estelades. A la consulta del 9 de novembre, la majoria dels que es van mobilitzar eren els del sí sí. Vostè s'alegra que els del no es mobilitzin, que assumeixin que caldrà decidir. Això només allarga la partida. Absurdament.”

“Què vol dir absurdament?”, goso preguntar.

“Vull dir que el joc s'hauria pogut resoldre molt abans. No dic pas que després de la primera manifestació multitudinària, que podia ser alegria d'un moment. Però, un cop repetida la jugada massiva i després de la Via Catalana, prou visible, era el moment de seure a parlar seriosament i arribar a un acord. Tothom sabia amb quines cartes es jugava. D'una banda, la força de la llei; de l'altra, la força de la gent. A més, ja s'havien pogut comptat els votsen les eleccions i el Parlament dibuixava nítidament l'estat de la qüestió.”

“Convergència va perdre vots.”

“I què? Els va guanyar Esquerra. Érem allà mateix. Fer-ne altres lectures era enganyar-se. O voler enganyar. No. Era el moment de negociar una sortida seriosa.”

“Potser ara...”

“Ara? Hi serem a temps? Els jugadors de Madrid estan tan segurs de la seva superioritat que creuen que només amb tossuderia i càstigs ens aclofaran. Que cedirem, que ens espantarem, que tornarem a casa amb el cap cot i demanant perdó. Els nens dolents prometran no tornar-hi mai més, els perdonaran, els explotaran uns anys –o uns segles– més i els atorgaran graciosament el dret de sentir-se ciutadans de tercera.”

“Perdoni. Ara es passa vostè. Qui li diu que, sense voler, fins i tot sense voler, només per vergonya i per dignitat, no ens plantarem d'una revolada? Pensi-hi. Si segueixen així, acabarem independents sense saber com ha passat. La feina que tindran els nostres néts historiadors per explicar-s'ho. De manera que pot acabar més bé del que es pensa.”