El 9-N hi vaig veure el meu pare

No sé pas com s'ho va fer per traslladar-se fins a Barcelona des de la seva morada permanent al cementiri de Zapopan, tocant a Guadalajara, però estic completament segur que era ell. Tanmateix no el vaig veure només una sola vegada...

Per una altra banda És impossible pensar que no fes totes les mans i totes les mànigues que calguessin per tal de ser a la seva terra un dia com aquell. Havia esperat i cercat durant tants anys que un bon dia com aquell pogués manifestar molt clarament i amb contundència el gran desig que la seva pàtria esdevingui un Estat independent d'Espanya, que no és rar que no volgués per cap motiu quedar-se'n al marge.

Ara que segurament no va poder votar, ja que malgrat ser català de naixement i independentista de tota la vida, legalment no tenia dret a fer-ho, perquè tan bon punt va poder, a Mèxic, poc després d'arribar-hi com a refugiat l'any 1942, va adquirir la nacionalitat legal d'aquest país. La impossibilitat aleshores de tenir la catalana fou la raó principal de demanar-la. És curiós, oi, que no pogués votar a favor del seu país perquè li mancava la ciutadania de l'opressor?

La primera vegada que el vaig veure fou el dia abans al vespre. La veritat és que em costà creure-ho, malgrat que era una home que va ser capaç de donar moltes sorpreses. Era una mica lluny i anava per les Rambles com qualsevol turista. La veritat és que caminava bastant més lleuger que el dia aquell que vam fer la darrera caminada plegats pel parc Los Colomos, que es troba al costat de casa, a Guadalajara. Ara se'l veia fins i tot un xic més alt.

Després se'm va perdre entre la multitud que baixava i pujava. L'endemà sí que el vaig veure fent diverses cues, abans que el fessin passar al davant per respecte a la seva edat. Encara que no ho semblés, l'home va néixer el 1907. Suposo que, per despistar, no anava mai vestit igual, també canviava d'alçada i de gruix, però la mirada sí que era sempre la mateixa. Amb cara de murri mirava a tothom com si digués: “Ja ho veiem, que sí que es pot.”

Quan el vaig tenir més a prop, malgrat la congestió de gent, va ser a la nit, al Born, a tocar la casa on va néixer. Ja no va poder resistir tan fàcilment l'emoció dels cants i dels parlaments i, sobretot, dels esplèndids resultats: dos milions de persones a favor, malgrat els pals a les rodes que havia sofert el procés, les amenaces, els moviments de forces públiques i el sabotatge dels instruments de comunicació dels organitzadors i del mateix govern de Catalunya, és una xifra prou contundent per anunciar el que pot passar si es fa un referèndum formal. És per això que el govern d'Espanya farà tot el possible per evitar-ho.

No vaig poder BESCANVIAR cap paraula amb ell, només vaig veure-li el gest que ja se n'anava perquè estava molt cansat. Ara, però, la seva fisonomia era molt diferent, ja que tenia els ulls ben plens de llàgrimes. Era la felicitat i l'orgull de formar part d'un poble “que estima i avança donant-se les mans”. Això és ni més ni menys el que van fer els habitants de Catalunya el passat i inoblidable 9 de novembre.