Recapitulem
Molta gent espera que, abans de Nadal, el president Mas, Junqueras i la resta de protagonistes del procés democràtic català posin les bases de l'acord sobre el calendari i el programa de la propera etapa. Perquè aquesta és la qüestió prioritària. El com i el quan encara poden esperar. Si cal.
Mentrestant, vull advertir d'un problema no menor per les forces democràtiques i sobiranistes. La reiterada i pesada discussió sobre el procés entre aquestes forces, i la d'aquestes amb les contràries a la sobirania, a l'entorn de legalismes ha bandejat greument el debat sobre el perquè. Sobre la necessitat i la justificació de la independència; que només la reiterada malaptesa del govern popular i les institucions polititzades de l'Estat ha continuat alimentant. Aquesta absència de debat des de fa uns mesos fa l'efecte que està congelant el progressiu augment de les files sobiranistes. Les mateixes entitats impulsores del procés semblen haver caigut en aquest greu error. S'estan implicant massa en el com, abandonant la pedagogia del perquè.
Analitzant les darreres enquestes, el bloc electoral que puja més és el dels partits situats en la indecisió, en els que el seu electorat es reparteix en diverses proporcions entre independentistes, federalistes i unionistes recalcitrants. L'error estratègic del bloc sobiranista i l'aparició del nou factor Podem ha contribuït a aquesta situació. Com es pot reprendre el programa?
Primer, situem-nos. El camí recorregut fins ara és espectacular. L'any 1992 arribaven per primera vegada 11 diputats d'un partit d'esquerra independentista al Parlament. El 2003 se situaven en 23. Xifra només superada fa dos anys pels 24 actuals. El canvi històric del partit nacionalista de centre cap a l'independentisme situa ara mateix les expectatives de vot a l'entorn dels 75 diputats amb una folgada majoria i un desplaçament cap a l'esquerra de la composició del bloc independentista. Per tant, si el que es compara són diputats del 2012 de les tres forces ara independentistes amb els de l'enquesta, només es creix amb un diputat. Si es fa la comparació com toca, en funció dels programes presentats aquell any, el creixement és de 51 diputats. Les expectatives dels grups que es defineixen com a unionistes en diversos graus baixen 8 diputats a favor del bloc de partits pel dret a decidir, probablement homologables amb el sí-no de la consulta.
Aquest bloc que creix és un bloc molt crític amb el sistema i el règim polític espanyol; i arrossega fins i tot el comportament dels unionistes catalans, que només van poder sortir a la foto junts en un acte per la Constitució que en reclamava la seva reforma.
Ens trobem, doncs, amb una creixent interferència entre la necessitat de canviar el sistema econòmic i social, la necessitat de canviar de règim i la necessitat de canviar d'Estat. No tothom prioritza el mateix objectiu. De la mateixa manera que hi ha sectors populars i de tradició esquerrana que estant a favor del dret a decidir o de la independència, que poden tornar a posar l'accent en algun dels dos primers objectius, hi ha sectors de classe mitjana alta que prioritzen l'estat propi, sempre que es faci sense cap risc de gaire enrenou en el sistema econòmic. No ens enganyem. Els dos corrents existeixen i poden alentir el procés. I només des de la pedagogia diària se'ls podrà treure la por als riscos del canvi d'Estat, que recobreixen amb arguments de dubtes sobre el fi social del procés: massa canvi o poc canvi.
Per tant, és urgent que a l'agenda de la independència hi tornin, gràcies al tió o als Reis, les propostes sobre regeneració democràtica, sobre economia alternativa i eficient, sobre justícia social. Llavors, això de les llistes potser se situarà en els justos termes. O, si les classes populars marquen el camí, no és molt més revolucionari socialment o/i eficient econòmicament, un canvi d'Estat que un intent, probablement fallit, de canvi de règim?
