Servillo

Que Santa Llúcia ens la conservi. Perquè a vegades no sabem si les coses passen del cert o les hem imaginat en un somni. Ni veient-les amb els nostres ulls podem determinar si allò és veritat o mentida. O a vegades ni veient-les, ens les volem creure. Ho adaptem al nostre desig. El desig d'estimar i de ser estimats. Maleïda necessitat d'estimar, que escriu Melcior Comes a la seva fantàstica novel·la Hotel Indira. I la frustració repetida dels desitjos és el que manté viva la demanda, apunta el líquid Bauman. El desig, la mentida, la veritat. Nietzsche diu que “les veritats són il·lusions que s'han oblidat que ho són: metàfores que s'han tornat gastades, monedes que han perdut la seva imatge i que ara només compten com a metall, però ja no com a monedes”. Embasto aquestes idees avui que les modistes i els rellotgers fan festa al voltant de la seva patrona. I mentre em refaig dels Servillo, del Toni i el seu germà Peppe, que també fan dels germans Alberto i Carlo Saporito en aquesta festa interpretativa que ha omplert el Teatre Lliure amb el text d'Eduardo di Filippo Le voci di dentro, amb el Piccolo de Milà i els Uniti de Nàpols. Els Saporito tenen un negoci de llogar cadires de boga per actes socials, i et deixen clavat amb aquesta història que beu de Ionesco, Pirandello i el teatre popular. Saporito denuncia els seus veïns per un assassinat que ha vist en somnis. I això destapa les hipocresies, pors i sospites de tots plegats. Els rumors i la falsedat que Di Filippo estén per la platea. I en la construcció del personatge, el magnetisme de Toni Servillo s'alimenta dels èxits cinematogràfics La grande bellezza i Viva la libertà, que li han donat una fama recent, que el consoliden com el gran actor europeu i que fan peregrinar els espectadors fins al Lliure. Aquells que s'acosten per comprovar si Servillo és de veritat o de mentida. En aquest joc de versemblances, de construcció de realitats de somni que és el teatre. En el joc teatral que fem de la vida.