Aritzeta

Fa pocs dies vaig tenir el goig d'assistir a un homenatge a Maria Aurèlia Capmany, una dona que va ser un referent en la cultura catalana i que, un cop traspassada, ha quedat oblidada. Encara fa més pocs dies, vaig sentir l'entrevista que Josep Puigbó va fer a l'excel·lent escriptora Carme Riera, que va mostrar el seu escepticisme davant la moda de llegir només best-sellers amb moltes peripècies, enfront de la bona literatura, que és aquella que fa sentir, sí, però que també fa pensar.

I més ençà he fullejat l'admirable novel·la de Margarida Aritzeta La maleta sarda, que, amb El pou dels maquis i moltes d'altres són de la millor qualitat que ha produït recentment la literatura catalana. Aritzeta, que és una dona molt culta i refinada, escriu amb passió i alhora amb elegància, i, a sobre, no avorreix mai. Em pregunto per què una literatura tan bona és tractada de manera esbiaixada i com per cobrir l'expedient, malgrat la seva altura. Suposo que senzillament els experts del ram no la llegeixen. Passa amb molts escriptors homes, però sobretot passa, gairebé sempre, amb escriptores dones: la visió estereotipada sobre les dones encara gravita sobre les obres que realitzen. Una dona escrivint, què pot fer?, diu l'estereotip: explicar històries d'amor, situar l'acció a l'interior de les cases, malparlar dels homes i escriure només per a dones. La fal·làcia és espectacular: trobarem, sí, una literatura que en diuen chic-lit, pensada per a “dones”, però una gran majoria d'escriptores de tot arreu fan literatura (bona o dolenta) tout court. Que per què s'estereotipa les dones? Perquè la misogínia està lluny de ser superada i perquè el feminisme té mala fama, gràcies als seus detractors que mai han volgut saber ni tan sols què significa. Algunes dones s'hi sumen. Quines? Bàsicament dos tipus: les conservadores més carques i les noies boniques que no volen la igualtat perquè perdrien els privilegis que la hipòcrita societat els concedeix... provisionalment.