Opinió

L'anomalia cubana

La guerra freda entre els Estats Units i Cuba ha acabat per extenuació

S'ha obert un nou esce­nari al con­ti­nent ame­ricà. La guerra freda entre els Estats Units i Cuba ha aca­bat per exte­nu­ació. Tots s'hi havien acos­tu­mat i les dues parts esta­ven con­vençudes d'haver gua­nyat quan en rea­li­tat el pas del temps ha demos­trat que nord-ame­ri­cans i cubans hi han per­dut. Obama i Raúl Cas­tro han apro­fi­tat la dis­creta medi­ació del papa Fran­cesc i han nor­ma­lit­zat les rela­ci­ons. Hi haurà ambai­xada cubana a Was­hing­ton i els nord-ame­ri­cans ins­tal·laran la seva a l'Havana. I és pro­ba­ble que en un temps pru­den­cial les visi­tes mútues dels caps d'estat entrin en la rutina diplomàtica i pro­to­col·lària.

La con­fron­tació amb Cuba entrava din­tre de la dinàmica política de la guerra freda. Quan Fidel Cas­tro s'alià amb la Unió Soviètica poc després d'haver con­que­rit el poder a l'Havana, el pre­si­dent Ken­nedy pre­nia pos­sessió a la Casa Blanca. No hi havia un ene­mic a aba­tre a l'illa anti­llana sinó un adver­sari que des del Krem­lin volia esten­dre la revo­lució arreu del món. Mos­cou i el comu­nisme inter­na­ci­o­nal eren els ene­mics i adver­sa­ris de tots els pre­si­dents, des de Dwight Eisen­hower fins a Bush.

Els punts de fricció que es con­ver­ti­rien en con­flic­tes d'alt vol­tatge se suc­cei­rien en tots els racons del pla­neta. Les revol­tes d'Hon­gria i Txe­cos­lovàquia, 1956 i 1968, ten­sa­ren la mus­cu­la­tura mili­tar de l'OTAN i del Pacte de Varsòvia. Cada vegada que hi havia elec­ci­ons a Itàlia, els ajuts a la Democràcia Cris­ti­ana perquè frenés el sor­passo dels comu­nis­tes eren molt abun­dants i secrets. El suport explícit de les suc­ces­si­ves admi­nis­tra­ci­ons ame­ri­ca­nes a dic­ta­du­res de dre­tes que fos­sin clara­ment anti­co­mu­nis­tes no tenia límits. L'abraçada del pre­si­dent Eisen­hower al gene­ral Franco, a la Cas­te­llana de Madrid l'any 1959, era tota una decla­ració de prin­ci­pis a favor d'un règim tota­li­tari. Com ho fou també la bona sin­to­nia entre els governs de Was­hing­ton i el Xile de Pinoc­het o l'Argen­tina de Videla. La guerra de Viet­nam la va començar tímida­ment el pre­si­dent Ken­nedy fins que els seus suc­ces­sors la con­ver­tis­sin en un des­a­fi­a­ment al comu­nisme al sud-est asiàtic. Dar­rere Ho Chi Min hi havia la Xina i més al rere­fons s'hi tro­bava la Unió Soviètica. El pre­si­dent Nixon no tingué cap mania en esta­blir bones rela­ci­ons amb la Roma­nia dels Ceau­cescu per les seves crítiques suaus a l'hege­mo­nia de Mos­cou. El mateix Tito, un altre dic­ta­dor d'esquer­res, no feia cap nosa a Was­hing­ton perquè s'havia inde­pen­dit­zat del soci­a­lisme real que era pro­te­git per les tro­pes del Pacte de Varsòvia.

La pro­pa­ganda i el tre­ball ines­go­ta­ble dels espies cir­cu­la­ven en totes direc­ci­ons. No hi ha un càlcul sol­vent sobre el número de morts que causà la guerra freda. Direc­ta­ment o indi­rec­ta­ment foren molts cen­te­nars de milers, si tenim pre­sent la guerra del Viet­nam o les que es lliu­ra­ren poste­ri­or­ment a l'Afga­nis­tan quan Bréjnev decidí frívola­ment el 1979 envair aquell país d'Àsia cen­tral que es carac­te­ritza per ser un cemen­tiri d'impe­ris, com com­pro­va­ren els britànics el segle XIX, els rus­sos a finals del segle pas­sat i les coa­li­ci­ons inter­na­ci­o­nals que s'han estim­bat a Kabul des de la inter­venció mili­tar després dels atemp­tats de l'11 de setem­bre del 2001.

La guerra freda fou bru­tal i molt peri­llosa. Va tenir l'avan­tatge absurd de la doc­trina de la defensa mútua asse­gu­rada que con­sis­tia en un cert equi­li­bri arma­men­tista basat en la idea que un pri­mer atac per part de Was­hing­ton o el Krem­lin podia ser reba­tut imme­di­a­ta­ment per l'adver­sari. El pre­si­dent John­son deia sarcàsti­ca­ment que l'únic poder que tenia era el de prémer el botó nuclear que hau­ria fet sal­tar el món pels aires. I no ho podia fer.

El punt més pro­per a la con­fron­tació nuclear directa es produí la tar­dor de 1962 quan Khrus­xov des­plaçà a Cuba uns quants vai­xells proveïts de míssils nucle­ars amb capa­ci­tat per col­pe­jar ciu­tats ame­ri­ca­nes prin­ci­pals. La tensió fou extrema. Ningú aflui­xava. Els ger­mans Ken­nedy, el pre­si­dent i el fis­cal gene­ral, es tapa­ren les ore­lles a les pres­si­ons mili­tars del Pentàgon perquè res­pongués pro­por­ci­o­nal­ment a aque­lla afronta inac­cep­ta­ble. John i Bob Ken­nedy deci­di­ren nego­ciar en secret. El pacte que desac­tivà la tensió mun­dial es produí en un bar d'Anna­po­lis, prop de Was­hing­ton, entre un peri­o­dista alco­ho­lit­zat nord-ame­ricà i un espia del KGB soviètic. Es superava el que pro­ba­ble­ment fou el moment més perillós de la guerra freda.

Els esde­ve­ni­ments en l'àmbit de la geo­política són molt ràpids o extre­ma­da­ment lents. La cai­guda del mur de Berlín es produí davant la incre­du­li­tat dels polítics occi­den­tals i soviètics. Des­a­pa­rei­xia el perill de con­fron­tació mili­tar. El des­gel amb la Xina començà amb la visita de Nixon a Pequín el febrer de 1972. Recordo veure en directe com l'helicòpter s'enlai­rava des de la gespa de la Casa Blanca per començar aque­lla tro­bada amb el cama­rada Mao. La nor­ma­lit­zació de les rela­ci­ons amb la Xina serien gra­du­als i len­tes. El fet que Obama i Cas­tro hagin anun­ciat el res­ta­bli­ment de rela­ci­ons no vol dir que la dic­ta­dura cubana s'hagi aca­bat. Tam­poc s'acon­se­guirà que alguns polítics nord-ame­ri­cans, nas­cuts a Cuba, accep­tin aquesta decisió per con­si­de­rar que s'ha tran­si­git amb una dic­ta­dura. El fet és que l'ano­ma­lia cubana pas­sarà aviat a millor vida. Hi haurà més lli­ber­tats. L'embar­ga­ment no ha fun­ci­o­nat. Però el règim, tam­poc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.