Salts i trampes

“Line­a­lit­zar” o “seqüenciar” són ter­mes que s'adi­uen prou bé, de manera sintètica, al que aquí vull comen­tar. La idea a emfa­sit­zar és que va con­tra la bona praxi el forçar que es pren­guin deci­si­ons entre blancs i negres, a salts i inter­vals, esta­blint diferències allà on hi ha con­tinuïtats i pro­gressió suau. Té a veure amb la neces­si­tat de cor­re­gir dis­con­tinuïtats, quan com, per exem­ple, fins a un cert llin­dar el marc de reque­ri­ments i con­seqüències és un, però, sobre­pas­sat aquell límit, el marc esdevé un altre prou dife­rent. Així finança el sec­tor públic els medi­ca­ments: si el medi­ca­ment està en catàleg, l'estat en finança el 60%; fora de catàleg, res. Marca tipus dife­rents per impos­tos d'empre­ses: fins a un cert número de tre­ba­lla­dors (pimes) un tipus impo­si­tiu (més baix); fora d'aquest, un altre (més alt). Igual amb con­ve­nis labo­rals, ins­pec­ci­ons fis­cals per volum de ven­des, con­cer­tació segons inter­vals de dimen­si­ons per grups de proveïdors. O la dependència amb pres­ta­ci­ons monetàries o de ser­veis estra­ti­fi­cats d'acord amb graus i nivells de les per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tats fun­ci­o­nals.

La rea­li­tat és, però, més aviat contínua (en nivells d'efec­ti­vi­tat de fàrmacs, dimensió empre­sa­rial, volum dine­rari, punts ava­lu­ats de dependència). Mal­grat això, és una deter­mi­nada apro­xi­mació que pretén sim­pli­fi­car l'ope­ra­tiva la que la fa dis­contínua: si entre 31 i 40 punts iden­ti­fi­quem una situ­ació, i de 41 a 50, una altra total­ment dife­rent, por­tant apa­re­llats els dos nivells drets diver­sos, és pro­ba­ble que per poc com­pas­siu que sigui qui ho deter­mina, tro­bem molt pocs 40 i molts 41; espe­ci­al­ment si no suporta qui ava­lua les con­seqüències de la seva decisió. Com pro­ba­ble­ment passa amb la cor­recció d'exàmens: no qua­li­fi­quem 4,9, sinó que o bé tirem cap endar­rere o bé cap enda­vant, vist l'infi­nit que hi ha entre un apro­vat i un sus­pens. No pot sor­pren­dre en aquests con­tex­tos l'esforç i pres­si­ons dels proveïdors, posem que de medi­ca­ments, als quals resulta deci­siu estar en catàleg, ja que altra­ment depe­nen del paga­ment de l'usu­ari al cent per cent.

El cas més impor­tant d'aques­tes dis­con­tinuïtats és el de l'ano­me­nada trampa de la pobresa. Aquesta resulta del fet d'esta­blir un pro­grama per a tots aquells que no superin una deter­mi­nada renda, de manera que se'ls garan­teix una renda de rein­serció. Posem per cas que és de 400 euros. Però per ser ele­gi­bles no poden superar els 700. És clar que amb 400 euros no es viu i que és pro­ba­ble que la per­sona intenti incre­men­tar la renda garan­tida amb alguns petits tre­balls addi­ci­o­nals, que en la mesura en què asso­lei­xin aque­lla quan­tia fa eli­mi­nar la pres­tació pública. De manera que en la situ­ació de gua­nyar tre­ba­llant un euro per sobre dels 700 n'aca­ba­ria per­dent 400. Vol dir que aque­lla renda addi­ci­o­nal (per 701) supor­ta­ria una mena d'impost mar­gi­nal del 40.000 per cent! En aquest marc, és clar, per poc que la per­sona pugui, sub­mer­girà la seva acti­vi­tat per tal de no per­dre el sub­sidi públic. O, posats a tenir la mateixa renda (400 euros) tre­ba­llant o no, és pro­ba­ble que pre­fe­reixi no tre­ba­llar. És la trampa d'anco­rar els pobres en la pobresa, no per la male­volència d'aquests sinó sim­ple­ment pel mal dis­seny de la política.

El tema gua­nya interès quan es con­tem­plen les dues ban­des del pres­su­post (ingres­sos i des­pe­ses). En els països nòrdics, gua­nyar renda no tan sols fa aug­men­tar tipus a l'impost sobre la renda, sinó que detreu pres­ta­ci­ons que es deter­mi­nen segons prova de mit­jans: és a dir, es meri­ten en la mesura que el nivell de renda és baix. I així arri­ben aquells països fàcil­ment a tipus mar­gi­nals efec­tius de més del 80%. Però, contrària­ment al que pen­sa­ria un eco­no­mista del seu homo eco­no­mi­cus, els nòrdics con­ti­nuen tre­ba­llant! El valor del tre­ball que dig­ni­fica, que es fa per­me­a­ble a altres obli­ga­ci­ons fami­li­ars, a l'edu­cació dels nens, a la for­mació pròpia, etc. n'és el seu antídot.

Nosal­tres, però, no som nòrdics. Veiem la tri­bu­tació com una coacció fis­cal i no com una con­tri­bució per finançar entre tots els béns col·lec­tius, de manera que men­tre sigui aquesta la cul­tura fis­cal, totes aque­lles polítiques que con­te­nen tram­pes, dis­con­tinuïtats, salts en els drets que es meri­ten o obli­ga­ci­ons que es gene­ren neces­si­ten un impor­tant fine tuning (tune­ja­ment) i més cirur­gia fina que no cops de des­tral. I, en tots aquests àmbits, la política pública a casa nos­tra neces­sita millo­rar, i molt.