Un discurs i un míting

Ja és tradicional, com ho és fer cagar el tió, que el cap de l'Estat espanyol faci un discurs la nit de Nadal. Enguany per raons purament de desinterès, no el vaig seguir, però n'he vist el comentaris de després que la premsa els comentaristes n'han fet i el primer que hom veu és que els reis tenen la virtut de fer uns discursos tant interpretatius que tothom hi pot trobar la seva part. Fins i tot, en veure tantes contradiccions interpretatives m'he preguntat si realment el que va fer el rei Felip VI és un discurs, ja que sempre he suposat que aquests parlaments, si són bons, tenen unes conclusions clares per a qui l'escolta o el llegeix. Però l'alta política i el políticament correcte, com la diplomàcia, són contraris a la claredat. D'aquí ve el meu desinterès d'escoltar quelcom que et pot dir una cosa i la contrària alhora sense immutar-se. De fet, la incidència del discurs del rei en la vida política és extremadament nul·la més enllà de les interpretacions que n'ha fet cadascú l'endemà.

I l'evidència més clara de la seva inutilitat és el míting que Mariano Rajoy, com a president d'Espanya, va fer en la seva habitual roda de premsa del darrer Consell de Ministres de l'any, en què fa un repàs de l'any i encara el nou. Atès que un és el cap d'Estat i l'altre el President del mateix estat, el més normal seria que ambdós parlaments tinguessin moltes coincidències però, com massa sovint passa, les anàlisis de la realitat solen ser molt divergents, i em pregunto què deu pensar la gent que segueix aquests parlaments quan hi veu tanta dissonància, referint-se a la mateixa realitat quotidiana, que és inapel·lablement contundent. Quina credibilitat poden tenir?

El 2015 és any electoral i ja ha començat l'electoralisme del partit governamental amb la reforma fiscal i amb aquestes proclames a l'estil de dir: “aquest és el primer nadal de la recuperació” i “el 2015 serà l'any de la recuperació definitiva”. Dues afirmacions agosarades, sobretot per qui les diu, que hauria de ser més prudent, però en anys electorals i en els mítings qualsevol excés verbal s'entén que és disculpable.

I per què recomano prudència enmig l'eufòria? Primer, perquè els estats eufòrics són sempre molt perillosos, perquè normalment distorsionen les anàlisis correctes de la realitat i ens incapaciten per veure perills o, si més no, valorar-ne la magnitud. I els polítics que practiquen la tècnica de crear-se històries per vendre el seu missatge defugint la realitat i l'entorn són els inconscients i els populistes; els més perillosos. També és cert que en certes societats són els més votats.

Si partim de dos principis que em semblen inapel·lables i universals, com són: que primer s'ha de crear la riquesa per poder-la repartir després, i que els deutes sempre s'han de pagar, utilitzar políticament parts de veritat d'un tot més complicat és un frau. Fa molts anys que destruïm empreses, algunes de centenàries, amb centenars de treballadors cadascuna, i reconstruir-ne, si és possible, que no sempre ho és, és molt més lent i necessitarem dècades. I com que el cos industrial i financer s'ha aprimat fins a nivells de catàstrofe, la possibilitat i el potencial de crear treball i riquesa també ha quedat molt minimitzat.

Ni en el discurs ni en el míting no hi vaig veure cap apel·lació real a la realitat catalana. Esmentar només un conflicte sense més ni més no és res a elogiar d'un polític, perquè el que se n'espera i exigeix són propostes de solucions i solucions.

En política les declaracions d'amor i de convivència sempre són estèrils, però encara ho són més si no van acompanyades de proposicions. És allò que alguns en deien: fets i no paraules. I avui per avui els fets i les paraules del rei i de Rajoy són tan iguals com ho és un discurs i un míting.