Crustacis i saculines
Penso en els crancs. Com tots els altres crustacis, entusiasmaven a Dalí. En parla en el capítol primer de la primera part de la Vida secreta de Salvador Dalí. “Si jo detesto els espinacs és perquè són tan informes com la llibertat. Les armadures són el contrari dels espinacs. Jo adoro menjar armadures i, sobretot, aquestes petites armadures de fet que són els crustacis. Els crustacis han realitzat la meravellosa idea essencialment filosòfica de portar els seus ossos a l'exterior i de preservar la seva carn tan delicada a l'interior... queden protegits de qualsevol profanació exterior.”
Semblen, doncs, molt més segurs que qualsevol de nosaltres. Els ossos a fora, la carn a dins. L'ideal dels febles i de bancs i caixes. Dalí, però, no era d'aquests. Continuava escrivint que era “una delícia sentir el cruixit de les dents sobre el crani dels ocells petits. Es poden menjar els cervells altrament? La mandíbula és el nostre millor instrument de coneixement filosòfic”. És clar que Dalí tampoc no va saber mai què era una saculina. És un cirrípede, una subespècie dels crustacis, el paràsit més letal de tots.
Per sort, els humans no en tenim cap que s'hi assembli. En parla, per exemple, Lisa Signorile a El rellotger miop. La saculina s'enganxa al punt més feble del primer cranc que se li acosta. A la juntura d'un pèl, en una unió articular... N'hi ha prou que la seva víctima sigui prou a la vora. Un cop l'ha atrapat, li “injecta” un seguit de cèl·lules al seu cos. Només un grapat. Ara, la saculina ja és només aquelles cèl·lules. Si el cranc és femella, li farà creure que està embarassada. I si és mascle, també perquè la primera cosa que farà serà capar-lo. El pitjor paràsit de tots. La saculina és com Alien. El cranc deixarà de pensar en ell mateix i actuarà en funció del que li exigeixi la saculina. Al final, la majoria dels crancs se suïciden.
Explico això perquè la mateixa setmana que hem vist desembarcar Pablo Iglesias a Catalunya hem sabut que els Estats Units tornarien a tenir relacions amb Cuba. Jo ja sé que pot semblar una exageració comparar Pablo Iglesias amb els Estats Units i comparar uns i altres amb les saculines. Però ara també tots sabem que Iglesias i molts dels que el segueixen defensarien amb força més convicció Cuba que no el dret a decidir de Catalunya. Semblava que la idea de la democràcia ens protegia, però n'ha vingut un que ens diu que és més demòcrata que tots nosaltres perquè nosaltres, segons qui abracem, és com si fóssim també de la casta. Ell, naturalment, no. Ell només és espanyol. I no és, tampoc naturalment, cap saculina.
