Plans

Començat l'any ens hem d'afa­nyar a fer plans. Per això me n'he anat cor­rents a tro­bar dos vells amics que sem­pre he con­si­de­rat asse­nyats i amb pers­pec­tiva històrica. L'un es diu William Haz­litt. Ara ja no li fan cas, però era molt escol­tat a prin­ci­pis del dinou, en ple roman­ti­cisme. Ell va ser el pro­sista d'una gene­ració d'angle­sos poe­tes. L'altre amic –ja s'ima­gina el lec­tor que també deu ser mort– és Robert Louis Ste­ven­son, el famós autor de L'illa del tre­sor, un escocès que va aca­bar els seus dies a Samoa, esti­mat per una gent que li deien “Tusi­tala”, és a dir, “el que explica con­tes”. Quan Ste­ven­son va néixer feia vint anys que Haz­litt era mort. Aquests dos amics que ja només freqüento en els seus escrits tenien en comú un gran pla per pas­sar la vida: cami­nar. Tots dos van refle­xi­o­nar sobre l'art de cami­nar i tots dos van coin­ci­dir que no hi ha millor pro­jecte en aquest món que anar-se'n a cami­nar i fer-ho, això sí, sense com­pa­nyia. L'home que camina sol, venien a dir, sent ple­na­ment la lli­ber­tat, aprèn a mesu­rar l'uni­vers a escala humana, i con­necta amb la tex­tura essen­cial de si mateix. Els des­co­ne­guts que es troba pel camí són també part del pai­satge i no el dis­tre­uen (com ho faria un acom­pa­nyant) dels pla­ers íntims de la pas­se­jada. De fet, qui deia aques­tes coses era Haz­litt, però Ste­ven­son –cin­quanta anys més tard– pro­po­sava que es gravés amb impos­tos espe­ci­als la gent que no havia lle­git Haz­litt. Ste­ven­son hi afe­gia que el cami­nant ideal no ha de tenir altra noció del temps que no sigui la que ve mar­cada per la son o la gana. Par­lava d'un cami­nant que arriba a un poblet sense rellot­ges on ningú sap el dia de la set­mana tot i que una intuïció espe­cial els fa ende­vi­nar quan és diu­menge i on només hi ha un indi­vidu que diu que sap quin és el dia del mes, però que no l'encerta mai... En fi, els plans de futur de Ste­ven­son apun­ta­ven a viure cami­nant i a viure la vida sense por­tar el compte de les hores que, segons ell, era el més apro­xi­mat a viure per sem­pre.