Verds

L'estancament ha portat una onada de sentimentalisme cínic que mira de santificar el president Mas, de convertir-lo en una figura imprescindible, intocable. Fa pena que el mateix catalanisme que va encimbellar Pujol de la manera més acrítica, per després deixar-lo penjat amb tanta covardia, ara es deixi fer la mateixa operació amb Mas. El que ens fa vulnerables no és anar amb llistes juntes o separades, ni tampoc aquest James Dean de la cueta de Podemos que només és una amenaça per als que encara pensen en clau autonomista. El que afebleix l'independentisme són els autoenganys que li fan perdre el caràcter cívic i dinàmic i li donen un aire sentimental i melindrós. No és cert que haguem arribat més lluny que mai. Som al mateix punt que al 1640, que al 1705, que al 1868, que al 1918 o que al 1934. Mas comet el mateix error que els seus antecessors intentant fer la truita sense trencar els ous i pactant amb uns sectors que li clavaran la punyalada en el moment que surti del pla de la simulació. Mas va convocar les eleccions de 2012 amb l'objectiu d'“exercir el Dret a l'Autodeterminació”. ERC, la CUP i l'ANC van assumir una pregunta que no era la seva. Els republicans van acceptar uns pressupostos que no eren els seus i el 9-N Junqueras es va quedar sol demanant desobeir l'Estat. El president encara creu que la seva via és la bona. Molt bé, però els lideratges han de ser naturals. Per això es demanen eleccions. No s'entén, per exemple, que ERC estigui més disposada que el mateix Mas a assumir que el president faci la seva llista de país amb l'ANC. Si CiU només es veu amb cor de remar a favor de la independència amb la condició de controlar el procés, vol dir que encara estem verds. Si jo fos Junqueras em concentraria a donar més contingut al debat sobre la independència. Si Mas no convoca eleccions, que vinguin dos anys més de purgatori, dos anys més d'alliberar-nos de prejudicis i fantasmes, mentre ens buiden les butxaques i l'autogovern. Les coses ja cauran pel seu propi pes.