Mobilitzats però incompresos

La gran manifestació de setembre del 2012 obre un període de mobilitzacions a Catalunya sense precedents. Lluny de defallir, els ànims dels catalans es reafirmen en cada nova convocatòria. Totes, una vegada rere l'altra, xoquen amb la tossuda indiferència, quan no menyspreu, de les autoritats espanyoles.

El procés va agafant velocitat, gràcies a l'empenta de la societat civil. El 25 de novembre del 2012 tenen lloc les eleccions al Parlament de Catalunya. Artur Mas, després de fracassar en l'intent d'assolir un pacte fiscal per a Catalunya, demana durant la campanya electoral una majoria àmplia per fer possible el dret a decidir. El mandat dels votants, però, no serà aquest. CiU perd 12 escons i es queda amb 50; ERC es converteix en la segona força política amb 21 diputats (11 més que la legislatura anterior) i Oriol Junqueras en el cap de l'oposició; els socialistes encaixen una dura derrota, perden 8 escons i es queden amb 20; el PP en guanya un i queda amb 19 a tocar del PSC; ICV-EUiA experimenta un ascens notable, passant de 10 a 13 diputats; Ciutadans té un creixement espectacular i triplica la seva representació –de 3 passa a 9 diputats–, mentre que la CUP fa la seva irrupció al Parlament amb un magnífic resultat de 3 escons.

Les eleccions demostren que la majoria dels ciutadans donen suport a les forces que promouen el dret a decidir, però envien el missatge que els partits hauran de recórrer el camí plegats. Artur Mas i Oriol Junqueras traven un pacte d'estabilitat inicialment previst per a tota la legislatura. Els republicans rebutgen entrar a formar part del govern, però donen el seu suport als pressupostos de la Generalitat i actuen com un fidel company de viatge. El fet que ERC no se sumi al govern serà una font de conflictes, perquè amplis sectors de CDC i Unió consideren que els republicans volen tots els avantatges de governar sense patir cap de les conseqüències, la principal el desgast polític que generen les retallades, fruit de les imposicions del sostre de dèficit del govern espanyol.

Sigui com vulgui, CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP formen un bloc polític disposat a posar-se d'acord en un mínim comú denominador: convocar una consulta no vinculant a Catalunya abans que acabi el 2014. Mentre això no arriba s'han de construir les estructures d'estat que permetran al país fer el salt quan arribi el moment. L'Agència Tributària Catalana és la més important, perquè és la que ha de recaptar els diners necessaris per poder afrontar la despesa pública durant els primers mesos del nou estat, però no l'única. La Generalitat crea el febrer del 2013 el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), un organisme consultiu al qual s'encarrega elaborar un seguit d'informes, fins a divuit, per preparar la transició cap a un estat independent. El CATN enllestirà la feina el setembre del 2014. El
29 d'aquell mes la Generalitat presenta el Llibre blanc de la Transició Nacional de Catalunya, cridat a ser el manual de procediment per a la consecu-ció de l'estat independent.

El 2013 hi ha convocats dos dels grans actes de reafirmació nacional dels últims anys. El 29 de juny del 2013 90.000 persones omplen el Camp Nou a instàncies d'Òmnium Cultural en el Concert per la Llibertat. Durant més de sis hores més de 400 artistes aporten el seu gra de sorra a un acte cultural de caire reivindicatiu que es converteix en un clam a la lliber-
tat i al dret a decidir. Més de 700.000 persones seguiran el concert per televisió, que viurà el seu moment àlgid quan el públic de les grades construeix un gegantí mosaic on es pot llegir “Freedom Catalonia 2014” i que ha estat possible gràcies a l'aportació d'El Punt Avui.

Aquest acte és només el primer plat. L'11 de setembre del 2013 l'Assemblea Nacional Catalana aconsegueix que més d'un milió i mig de persones es donin la mà en un recorregut de 400 quilòmetres que uneix Catalunya de punta a punta, des del Pertús fins a Alcanar. La mobilització, que transcorre sense cap incident, recorda la Via Bàltica que el 23 d'agost del 1989 va unir Estònia, Letònia i Lituània per reclamar la independència de les repúbliques bàltiques de la Unió Soviètica. Dos anys més tard, esdevenien independents.

Mentre que Catalunya donava una mostra de civisme i seny, a Madrid una dotzena de persones d'ideologia ultradretana –entre ells membres de Democracia Nacional i de Falange Española– ataquen la seu de la Generalitat a la capital, el Centre Blanquerna, causen destrosses i sacsegen i agredeixen alguns dels presents. El més greu de tot plegat són les explicacions del ministre de l'Interior, el català Jorge Fernández Díaz, al Congrés. El ministre justifica que no hi hagués agents de policia a la Blanquerna perquè “l'atac va ser inesperat i poc previsible” i va voler
rebaixar la gravetat dels fets
adduint que a Catalunya “també hi va haver incidents, es
van cremar banderes i una imatge del rei d'Espanya”.

Aquesta és tota la valoració que des de Madrid es fa del que suposa la Via Catalana, a banda de la de la vicepresidenta espanyola. Com ja va fer el 2012, Soraya Sáenz de Santamaría minimitza l'impacte de la mobilització ciutadana tot apel·lant a la “majoria silenciosa” que s'ha quedat a casa. Val a dir que la Via havia de tenir continuïtat en territori del País Valencià, cosa que va ser pro-hibida per la subdelegació del govern espanyol a Castelló.

De la Via Catalana del 2013 a la del 2014 hi ha un intens camí polític recorregut: el desembre del 2013 els partits proconsulta pacten la data i la doble pregunta; l'abril del 2014 demanen al Congrés el traspàs de competències per poder-la convocar, cosa que no obtenen; a Girona se celebren les jornades Catalunya vol viure amb llibertat i dignitat, que entre d'altres coses reuneixen bona part del moviment municipalista a favor de la consulta gràcies a l'esforç de l'Associació de Municipis per la Independència i l'Associació Catalana de Municipis. Tot davant la passivitat de Madrid i la negativa a reconèixer la demanda catalana.

L'11 de setembre del 2014 i de nou gràcies a l'empenta de l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, 1.800.000 persones, segons xifres de la Guàrdia Urbana, omplen onze quilòmetres al llarg de la Gran Via i l'avinguda Diagonal, formant una gran V, d'ampli significat: volem votar, victòria...
Si el 2013 el color de la riuada humana era groga, el 2014 és groga i vermella. Amb una capacitat d'organització encomiable i amb una disciplina inversemblant per part dels participants la imatge que es projecta al món és la d'un gegantí mural amb la senyera.

La resposta del govern espanyol és calcada a la de l'11 de setembre del 2013. De nou per boca de la vicepresidenta espanyola. “El govern [en referència a l'espanyol] és també el dels que es van quedar a casa”, afirma. Un cop més, l'apel·lació a la majoria silenciosa per deslegitimar una mobilització que no es pot ocultar a ulls del món. El cap de llista del PP a l'Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, critica les xifres donades per la policia local, les qualifica d'“inversemblants” i acusa l'alcalde convergent Xavier Trias de manipular políticament la Guàrdia Urbana. No hi ha més cec que aquell que no hi vol veure. Ni més sord que el que no vol escoltar el clam de tot un poble.