En farà cinquanta

Comen­cem un any en què pas­sa­ran mol­tes coses i això angoixa els qui tenen por que els can­vis desit­jats no arri­bin, i els qui tenen por que els can­vis els per­ju­di­quin. En moments com aquest, de vega­des, és bo fer una mirada enrere. Què ens queda de fa cin­quanta anys, l'any 1965?

Hi havia naci­ons que s'inde­pen­dit­za­ven: Sin­ga­pur, Gàmbia. D'altres rebien impuls per fer-ho: es cre­ava l'OLP i a l'ONU es votava la reso­lució 2017, en la qual s'ins­tava Espa­nya a des­co­lo­nit­zar el Sàhara Occi­den­tal. Gràcies a Espa­nya, el 2014 el tema està igual.

A Espa­nya en plena dic­ta­dura hi havia apa­rents senyals d'ober­tura: entrava en vigor la llei de premsa de Fraga i Franco per­me­tia l'ús de les llengües ver­na­cles en la lec­tura de l'Evan­geli sota l'impuls del Vaticà II. Però al mateix temps expul­sava l'abat Escarré per les decla­ra­ci­ons a Le Monde en què con­dem­nava el fran­quisme. El PP, domi­nant avui Espa­nya, encara no ho ha fet. Car­los Arias era nome­nat alcalde de Madrid. Ara, als de la seva nis­saga, els trien democràtica­ment.

Al món, el comu­nisme estava en plena expansió i les seves des­vi­a­ci­ons esta­li­nis­tes, també. Cuba inau­gu­rava els tre­balls forçats. Començava la Revo­lució Cul­tu­ral xinesa, que pro­vocà cen­te­nars de milers de morts. Ceau­sescu arri­bava a la pre­sidència de Roma­nia. I el soci­a­lista Houari Bou­me­di­enne ender­ro­cava Ben Bella en un cop d'estat.

A l'altra banda de la guerra freda, en nom de l'anti­co­mu­nisme, Suharto impo­sava una dic­ta­dura a Indonèsia que eli­minà més de 500.000 per­so­nes. Al Congo, cop d'estat de Mobutu; Ben Barka era assas­si­nat per la poli­cia del rei del Mar­roc i Rhodèsia es decla­rava inde­pen­dent en un règim d'apart­heid amb un dis­curs anti­co­mu­nista. El rei Cons­tantí II de Grècia, l'oncle de Felip VI, can­vi­ava de govern per ava­lar al cap de dos anys el cop d'estat dels coro­nels.

Cin­quanta anys després el comu­nisme resi­dual és una cari­ca­tura lliu­rada al capi­ta­lisme d'estat. Però, sense el temor al comu­nisme, el capi­ta­lisme està des­man­te­llant a Occi­dent tots els avenços soci­als de la segona part del segle XX. I una nova remor entre les capes popu­lars creix, a vol­tes amb mar­ra­des popu­lis­tes d'extrema dreta, a vol­tes des d'una extrema esquerra rein­ven­tada.

Els EUA, que mal­grat una certa decadència con­ti­nuen exer­cint de gen­darme mun­dial, amb clarobs­curs, vivien fa mig segle el Diu­menge de Sang, en què 200 poli­cies arra­sa­ven una mani­fes­tació de 500 per­so­nes con­tra la dis­cri­mi­nació racial i en què moria per apa­llis­sa­ment dels supre­ma­cis­tes el reve­rend blanc James J. Reeb. La qüestió encara cou, com s'ha vist aquests dies. Els EUA s'enfan­ga­ven en la guerra del Viet­nam envi­ant tro­pes ter­res­tres i bom­bar­de­jant amb napalm. Men­tres­tant, envaïen la República Domi­ni­cana pre­ven­ti­va­ment per evi­tar un règim comu­nista. Ara, l'enfan­ga­ment és a l'Ori­ent Mitjà.

Aca­bava el Vaticà II, amb espe­ran­ces com les que ha retor­nat el papa Fran­cesc, que aixe­cava l'exco­munió als orto­do­xos i reco­nei­xia que el poble jueu no va ser col·lec­ti­va­ment res­pon­sa­ble de la mort de Déu. La sonda Mari­ner retra­tava Mart i la Venera arri­bava a Venus. La càpsula Gemini 3 por­tava els pri­mers dos astro­nau­tes ame­ri­cans i la Gemini 4 vivia el pri­mer pas­seig espa­cial. Pen­sin vostès, què arros­se­guem de fa mig segle, i de què ens hem des­em­pa­lle­gat. Hi ha de tot i força.