Sumes i restes

Arriba Pablo Iglesias, engega una frase inconvenient, manté algunes ambigüitats calculades en relació amb el nostre tema i ja ens tens patint per si les disposicions astrals que han fet avançar l'ambició sobiranista es desbaraten. Això és un no viure. Ens repetim contínuament que tot depèn de nosaltres i que ja poden dir missa, però qualsevol canvi d'escenografia, qualsevol modificació en la correlació de forces que ens ha conduït fins on som, ens fa trontollar la confiança i l'equilibri. Deu ser per això que aquí, aquests dies, se l'ha repassat a consciència, i se li ha dit de tot, des de lerrouxista a falangista, des de populista a cavall de Troia del procés, des d'espanyolista ranci a imperialista. El president Mas, sempre atent, per plantar cara a un enemic tan esfereïdor ha proposat, com sempre, la seva llista unitària. Valga'm Déu! La barra d'algunes estratègies polítiques no es pot mesurar ni dominant les lleis de la termodinàmica; però, per contra, el que sí que sembla una notícia interessant i una oportunitat mesurable és el creixement de Podem. No per a Pablo Iglesias, sinó per al seu electorat. Només cal deixar d'arrufar les celles i observar qui es mostra disposat a confiar-hi el vot. Són, realment, espanyolistes vergonyants o simples torracollons? O aquests ja tenen una oferta suficient? I si es tractés, aquí com arreu de l'estat, de la indignació encarnada? De les víctimes de la crisi i de les cíniques polítiques amb les quals deien que s'hi feia front? De gent emprenyada, sense futur, sense feina, sense possibilitats de pagar el lloguer o l'electricitat, de gent explotada o conscient que ens ha quedat un món essencialment injust? Si fossin, com sembla, individus que no essent hostils a l'independentisme viuen més centrats en les trinxeres socials que en el debat nacional, no únicament podríem entendre quines són les debilitats de l'anomenat procés, sinó també quina naturalesa ha d'adquirir. Entendre que cal lligar la indignació social amb la llibertat nacional i sumar les dues voluntats rupturistes per tenir a l'abast una majoria suficient. Hi ha indrets d'aquest país on no es perceptible aquest afany de llibertat amatent que existeix des de fa més de tres-cents anys, però que pateixen el fracàs del model econòmic, que estan farts de corrupció, del poder de la banca i les oligarquies, de la inoperància o la complicitat de les formacions polítiques convencionals. La suma de les dues energies transformadores no únicament és una oportunitat per a l'independentisme, també ho és per a la creació d'un nou país més just i solidari. I això, no únicament no ho pot proporcionar una llista unitària protagonitzada pel president Mas, sinó que en constitueix l'argument més sòlid per distanciar-se'n, per restar suports.

El que realment és estrany és que l'independentisme estigui disposat a sacrificar una oportunitat històrica per preservar les quotes de poder i el futur d'un partit sumit en la corrupció, que s'ha arrapat al procés (i que pretén dominar-ne els temps) com a la darrera oportunitat de supervivència.