Anticatalanisme implícit

El president de la Generalitat Valenciana ha decidit celebrar l'entrada de l'any nou amb vells costums. El seu govern, acorralat a les urnes i humiliat a les enquestes, ha aprovat un projecte de llei sobre “símbols valencians”. Quina música toquen? La de sempre. Amb una mica més de bombo. Alberto Fabra –Don Alberto, de la nissaga de Don Carlos– reivindica uns valors que li importen tant com la temperatura de Madagascar. Encara que aquest senyor de Castelló que parla català amb comptagotes demostri algun entusiasme autòcton, en el fons la “llengua valenciana”, la “senyera més valenciana encara” i l'himne de l'Exposició Regional entronitzat en marxa reivindicativa per ofrenar encara més glòries a Espanya li passen de llarg. Se'n fot. Com la majoria dels qui recorren als artefactes “diferenciadors”. Castellans fins al moll de l'os, quasi tots els diputats valencians del PP només parlen català en públic a instàncies de l'oposició. I ho fan com si els traguessin un queixal en viu. Bramant de disgust i desesperació. Fabra vol desviar l'atenció i reivindicar algun mèrit abans d'eleccions per veure si escorxa dos o tres vots despistats. Al pou de l'anticatalanisme valencià sempre es pesca algun besuc. Com que els empresaris valencians li han exigit que no apel·li a l'anticatalanisme explícit, ho fa a l'implícit. La nova llei de símbols esborra del mapa l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i ressuscita els zombis anticatalans habituals. Amb una mica de sort, encara el mossegaran a ell.