Opinió

Amb pany i forrellat

1936-1975. L'aixecament militar del 18 de juliol provocarà que el govern de Catalunya experimenti, durant alguns mesos, una situació de plena sobirania, que finirà amb el triomf de l'exèrcit feixista

“Es necesario que todos los catalanes concurran a la creación de una España nueva, lo que traerá consigo también
una Cataluña nueva [...] en la que se respire amor a España; no una Cataluña egoísta que ha hecho que por cobardía
y dejaciones de los gobiernos de España se desarrolle, se enriquezca y viva
a expensas de las demás regiones
de España.
Por de pronto me consta que en distintas regiones de España, en las que antes era imposible de hacerlo puesto que se oponía la influencia de los catalanes,
se están estableciendo o se van a establecer industrias de hilados y tejidos, lo que supone ya una pérdida de consideración para Cataluña”
26 de novembre de 1936. Diari ‘ABC' (Sevilla)
Gonzalo Queipo de Llano
General colpista

El fracàs de l'alçament mili­tar del 18 de juliol del 1936 obrirà la porta a un esce­nari total­ment nou i, fins a un cert punt, para­do­xal. D'una banda, assis­tim a uns mesos en què el govern de la Gene­ra­li­tat, una vegada recu­pe­rat de l'ensurt ini­cial, assu­meix com­petències no pre­vis­tes per l'Esta­tut del 1932 (com ara la defensa, les finan­ces i la justícia) i prac­tica una inde­pendència de fet en molts àmbits. El 28 d'agost un decret esta­bleix que “sola­ment tin­dran força d'obli­gar en el ter­ri­tori de Cata­lu­nya les dis­po­si­ci­ons legals que siguin publi­ca­des al Diari Ofi­cial de la Gene­ra­li­tat”. I un edicte poste­rior con­firma que no serà publi­cada “cap dis­po­sició del Govern de la República sense ordre expressa d'aquesta Pre­sidència”. Els dos decrets repre­sen­ten un gir coper­nicà en les rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i Espa­nya. Tal com ha afir­mat l'his­to­ri­a­dor Josep A. González Casa­nova, “entre el juliol de 1936 i el maig de 1937, la Gene­ra­li­tat passa per una situ­ació d'auto­no­mia mili­tar i política gai­rebé abso­luta”.

Aquest nou esce­nari es pro­du­eix, això no obs­tant, en un moment d'enorme feblesa de les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques, tant de la Gene­ra­li­tat com dels ajun­ta­ments. I aquesta és l'altra para­doxa que es pro­du­eix. L'aixe­ca­ment mili­tar, que teòrica­ment ha estat ordit per garan­tir “años de paz” (arri­barà als trenta-sis) aca­barà pro­vo­cant un buit de poder i un període revo­lu­ci­o­nari. Les orga­nit­za­ci­ons obre­res, que han tin­gut un pro­ta­go­nisme inqüesti­o­na­ble en l'escla­fa­ment de la revolta mili­tar a Bar­ce­lona, con­tro­len el poder i arreu del ter­ri­tori han emer­git els comitès revo­lu­ci­o­na­ris. Lluís Com­panys, en un gest de prag­ma­tisme, inte­grarà els repre­sen­tants de les orga­nit­za­ci­ons sin­di­cals i els par­tits polítics d'esquer­res en el Comitè Cen­tral de Milícies Anti­fei­xis­tes. Quan el setem­bre del 1936 es dis­sol­gui el Comitè, aques­tes for­ces pas­sa­ran a for­mar part del govern de la Gene­ra­li­tat.

Les auto­ri­tats repu­bli­ca­nes es mani­fes­ta­ran aviat con­tra allò que ano­me­nen “deriva sepa­ra­tista”. Són prou cone­gu­des les decla­ra­ci­ons de Juan Negrín i Manuel Azaña, des de posi­ci­ons polítiques diver­ses. El pri­mer dirà: “No estoy haci­endo la guerra con­tra Franco para que nos retoñe en Bar­ce­lona un sepa­ra­tismo pue­ble­rino. No hay más que una nación: ¡España! Antes de con­sen­tir campañas naci­o­na­lis­tas que nos lle­ven a des­mem­bra­ci­o­nes que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra con­dición que la que se des­pren­di­ese de ale­ma­nes e ita­li­a­nos”. I el segon començarà amb el típic acte de negació naci­o­na­lista: “Yo no he sido nunca lo que lla­man españolista ni patri­o­tero. Pero ante estas cosas, me indigno. Y si esas gen­tes van a des­cu­ar­ti­zar a España, pre­fi­ero a Franco. Con él ya nos enten­deríamos noso­tros, o nues­tros hijos o quien fuere. Pero esos hom­bres son ina­guan­ta­bles. Aca­barían por dar la razón a Franco. Y mien­tras, venga pedir dinero, y más dinero.” Més enllà de les parau­les, el poder cen­tral mal­darà per recu­pe­rar els espais de sobi­ra­nia que ha per­dut des del 18 de juliol del 1936.

La situ­ació variarà en els dar­rers mesos de la guerra. La ines­ta­bi­li­tat de la rere­guarda cata­lana i la recu­pe­ració del poder cen­tral pro­vo­ca­ran un canvi radi­cal en l'esce­nari. Pocs dies després dels Fets de Maig des­a­pa­rei­xerà la Con­se­lle­ria de Defensa i es perdrà qual­se­vol con­trol sobre l'ordre públic. Les rela­ci­ons entre els dos governs seran cada vegada més com­ple­xes. El tras­llat del Govern de la República a Bar­ce­lona, el 31 d'octu­bre del 1937, encara con­tri­buirà a agreu­jar més les tiban­tors amb el govern de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, les quals es mani­fes­ta­ran, fins i tot, amb la uti­lit­zació dels edi­fi­cis con­fis­cats. Un dels epi­so­dis de més tensió es pro­duirà l'11 d'agost del 1938, arran de tres decrets en els quals s'apro­varà la naci­o­na­lit­zació de les indústries de guerra i la mili­ta­rit­zació dels tri­bu­nals de justícia; mesu­res que seran con­si­de­ra­des un greu atac a l'auto­no­mia i que pro­vo­ca­ran la dimissió dels minis­tres Jaume Aigua­der i Manuel de Irujo, aquest dar­rer per soli­da­ri­tat.

El for­re­llat fran­quista

El fran­quisme no només tan­carà qual­se­vol porta, sinó que sot­metrà el nos­tre país a un estat de presó, a un autèntic for­re­llat. El gener del 1937, pocs mesos després del seu nome­na­ment com a cap d'estat, el gene­ral Franco es refe­rirà al paper que ha tin­gut Cata­lu­nya com a mòbil de l'aixe­ca­ment mili­tar: “En cuanto a la suerte futura de Cataluña, hemos
de decir que ésta es pre­ci­sa­mente una de las cau­sas fun­da­men­ta­les de nues­tro levan­ta­mi­ento. Si aban­donásemos Cataluña a su pro­pio des­tino, lle­garía a ser un grave peli­gro para la inte­gri­dad de la patria”
. Malau­ra­da­ment, Franco no només no va “aban­do­nar” Cata­lu­nya, sinó que va dedi­car bona part dels seus esforços a impo­sar-hi una repressió ferotge. El nos­tre país serà, doncs, doble­ment cas­ti­gat: des d'un punt de vista social, però també naci­o­nal.

El nou règim impo­sarà una repressió mas­siva, per­fec­ta­ment pla­ni­fi­cada i amb un clar caràcter exem­pla­rit­zant. No només es tracta de per­se­guir els cul­pa­bles, sinó d'ins­ti­tuir la por entre la ciu­ta­da­nia. Fran­cesc Cambó, que donarà suport als mili­tars, vati­ci­narà que “això serà molt pit­jor que el 1714”. Josep M. Solé i Sabaté ha ava­luat en 4.000 els cata­lans afu­se­llats. Les pre­sons i els camps de con­cen­tració s'ompli­ran. Les xifres par­len de prop de 25.000 per­so­nes empre­so­na­des, a les quals cal­dria afe­gir les que esta­ven en camps de con­cen­tració i bata­llons de tre­ball. D'aquests, 40 seran sot­me­sos a con­sells de guerra i a un exili inte­rior. El règim no entén de con­ci­li­ació, sinó de gua­nya­dors i per­de­dors. L'altre pro­ce­di­ment de repressió serà la depu­ració de fun­ci­o­na­ris. Tal com dirà el pre­si­dent de la comissió de Cul­tura i Ense­nya­ment, José María Pemán, “el carácter de la depu­ración que hoy se per­si­gue no es sólo puni­tivo, sinó también pre­ven­tivo”. Només a la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, la xifra de depu­rats serà de 15.850, dei­xant de banda les for­ces d'ordre públic. La depu­ració també tindrà la seva pròpia versió a les indústries i al camp, amb milers de ciu­ta­dans que seran aco­mi­a­dats o des­no­nats pels empre­sa­ris i pro­pi­e­ta­ris. A tota aquesta immensa ope­ració repres­siva cal afe­gir els milers de cata­lans que es van veure obli­gats a empren­dre el camí de l'exili.

En l'àmbit cul­tu­ral, la repressió cer­carà, tal com va
des­ta­car Josep Benet en el seu monu­men­tal lli­bre L'intent fran­quista de geno­cidi cul­tu­ral con­tra Cata­lu­nya, acon­se­guir “la des­a­pa­rició de Cata­lu­nya com a mino­ria naci­o­nal dins l'Estat Espa­nyol, amb la des­trucció de la seva per­so­na­li­tat lingüística i cul­tu­ral i la reducció del seu idi­oma a la con­dició dels idi­o­mes patois”. En un altre capítol d'aquesta sèrie ens hem refe­rit a la per­se­cució de la llen­gua cata­lana, con­dem­nada nova­ment a l'àmbit pri­vat
i ban­de­jada de l'espai públic. En aquest con­text seran nova­ment les clas­ses popu­lars les que en garan­ti­ran la super­vivència. La para­noia del règim arribà fins a l'extrem de supri­mir el nom de Cata­lu­nya en
alguns equi­pa­ments cul­tu­rals, com la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya i el Palau de la Música Cata­lana.

El règim també esbor­rarà qual­se­vol ras­tre de les ins­ti­tu­ci­ons democràtiques i autonòmiques. El 8 d'abril del 1938, amb motiu de l'entrada de les tro­pes auto­a­no­me­na­des naci­o­nals a Cata­lu­nya, el Boletín Ofi­cial del Estado publica una llei en què es deroga l'Esta­tut, “en mala hora con­ce­dido por la República”. El preàmbul, tan­ma­teix, remarca que aquest havia dei­xat de tenir vali­desa dos anys enrere, con­cre­ta­ment el 17 de juliol del 1936. Més enllà de l'embo­lic de dates, està clar que l'objec­tiu de les auto­ri­tats fran­quis­tes era “res­ta­ble­cer un régimen de derecho público que de acu­erdo con el prin­ci­pio de uni­dad de la patria devu­elva a aque­llas pro­vin­cias el honor de ser gober­na­das en pie de igual­dad con sus her­ma­nas del resto de España”. Tots els ajun­ta­ments seran ocu­pats per per­so­nes addic­tes al règim i els par­tits, sin­di­cats i asso­ci­a­ci­ons con­si­de­ra­des hos­tils als gua­nya­dors seran pro­hi­bits.

El pro­blema no serà només la repressió ferotge que s'impo­sarà durant més de trenta-sis anys, sinó l'herència del fran­quisme, que es per­llon­garà més enllà del 20 de novem­bre del 1975. En comp­tes d'optar per una rup­tura real, l'ano­me­nada Tran­sició democràtica s'aca­barà cons­truint a par­tir d'una ins­ti­tució ava­lada pel mateix dic­ta­dor (la monar­quia, amb un rei, Joan Car­les I, desig­nat a par­tir d'una llei de suc­cessió del 1969), d'un paper tute­lar de l'exèrcit (que res­tarà reco­llit a la mateixa Cons­ti­tució), de la immu­ni­tat dels repres­sors fran­quis­tes (a través de l'ano­me­nada llei d'amnis­tia) i el des­ple­ga­ment d'un sis­tema autonòmic de “cafè per a tot­hom” com a con­trapès a les rei­vin­di­ca­ci­ons de les ano­me­na­des naci­ons històriques, que ha aca­bat esde­ve­nint una tera­nyina per a qual­se­vol millora en l'auto­go­vern. És evi­dent, doncs, que el cop de porta que es va pro­duir el 18 de juliol del 1936 encara segueix con­di­ci­o­nant la rea­li­tat actual.

“La falsa ruta del nacionalismo catalanista”

Pocs escrits simbolitzen tan bé les renúncies de la burgesia catalana com el que va publicar Ferran Valls i Taberner a les pàgines de La Vanguardia Española
el 15 de febrer del 1939, pocs dies després de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. En l'article, titulat La falsa ruta, Valls afirmava que “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravío. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista”.

El distanciament de la burgesia amb el catalanisme ja havia començat a manifestar-se des del 1931. A partir d'aleshores i durant més de trenta-sis anys, una part de la burgesia catalana deixarà de trucar a la porta per passar, directament, a l'altra banda. En el seu article, Valls instarà a col·laborar amb el nou règim “sin reservas, sin recelos y sin regateos de ningún género, sin más jefe que el Caudillo, forjador de la Nación, y salvador de nuestra civilización tradicional”. El Caudillo no només havia salvat la seva “civilització tradicional”,
sinó, sobretot, les seves empreses i propietats. I una bona part de la burgesia escollirà les propietats abans que el país.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia