Com els humans van deixar de ser muts

bans, com se sap, els humans eren muts. Sentien com els esperits del cel, de la terra i de l'aigua es parlaven entre ells, com es bescanviaven regals, com s'esposaven i engendraven fills, com renyien i guerrejaven. També els sentien mofar-se dels humans, que per ser privats de paraula eren, amb les formigues i els cucs, els més menyspreats de totes les criatures vives. I tot això, que era veritat al desert australià, també ho era arreu del món. Els humans eren muts i tan sols, doncs, podien comunicar amb gestos, amb mirades i amb ensums. Els humans eren a penes més que la sorra que trepitjaven o les soques d'arbres contra les quals descansaven del seu inacabable vagareig.

Una nit, però, els déus bessons de nom únic, Bagadjimbiri, van raptar una dona del poble djugun per violar-la, com ja
havien fet altres vegades. Aquesta dona, Djikol, va deixar-se endur, sabent que res no podria salvar-la excepte, potser, el seu enginy. I mentre els dos bessons tiraven a sorts qui seria el primer que podria violar-la, Djikol va aixecar-se a poc a poc i va començar a bellugar les mans.

Ho va fer pausadament, sense temor aparent, i així va començar a assenyalar l'horitzó, els estels, els arbustos, va mimar danses estranyes, va imitar el caminar d'animals, va intrigar tant Bagadjimbiri que els germans van voler saber quina cosa meravellosa volia dir-los. Van dotar-la de la paraula. I així Djikol va explicar-los fins a quin punt seria molt millor la vida dels déus i dels esperits si els humans, amb els mots, els poguessin retre homenatges, fer ofrenes i explicar rondalles. Així doncs, Djikol va ser la primera humana a parlar, va ser la que va poder ensenyar aquest art al seu poble, el poble djugun, i per això la llengua djugun és la llengua primera de la humanitat.

I el poble djugun, content del seu nou poder però generós de mena, va voler compartir la paraula amb els altres pobles que trobava pel desert. Malauradament, els altres pobles no tenien la intel·ligència dels djuguns i tan sols sabien estrafer els sons que sentien. Per això mai no van saber parlar djugun, per això a partir dels primers sons regalats pels esperits van crear altres llengües i per això fan tanta pena aquests humans d'arreu del món que no saben parlar djugun.

Avui, però, ja ningú no parla djugun. Aquesta llegenda, recollida als anys trenta, parla d'una glòria extingida. El djugun, com tantes altres llengües d'Austràlia, ha mort per la pressió de l'anglès. Ja no és ni tan sols pols del desert i només els déus bessons, Bagadjimbiri, podrien, si ho
volguessin, fer-la néixer de nou.

A