Un regal

Amb el ritme de vida que porto se'm fa difícil lle­gir tot el que vol­dria. I això fa que bus­qui les meves lec­tu­res entre les novel·les cur­tes. Per això entre La piràmide immor­tal, de Javier Sierra, i Parau­les a mit­ges, de Blanca Bus­quets, he recu­pe­rat el premi Casero de novel·la curta de l'any 2009, Olor de vio­le­tes, de Josep Camp­majó, o el de l'any pas­sat, Totes les esta­ci­ons de França, d'Oriol Pon­satí-Murlà. Petra Viva, de Léonor de Récondo, o 14, de Jean Eche­noz, per reviure en el cen­te­nari de la Pri­mer Guerra Mun­dial.I El tes­ta­ment de Maria, de Colm Toi­bin. Molt reco­ma­na­bles. L'última d'aques­tes tro­ba­lles cur­tes, inten­ses, l'he tin­guda fa ben pocs dies i me l'he lle­gida en un girar d'ulls. Cap mèrit direu, trac­tant-se d'una novel·la curta. Cert. Però és que aquesta, com les altres que us he citat que són pri­mes, solen estar dota­des d'un fons, d'un fona­ment que les fa can­di­da­tes a ser relle­gi­des i a tor­nar a les seves pàgines per poar-hi idees i refle­xi­ons. Això és el que m'ha pas­sat amb la novel·la de debut de Miquel Duran, Més o menys jo, publi­cada per La Galera. Una sor­presa agra­da­ble perquè té una traça per fixar-se i des­criure moments de la nos­tra quo­ti­di­a­ni­tat que els eleva a una cate­go­ria que els fa espe­ci­als. Perquè us en feu una idea, hi tro­bes moments com aquest: “A la tar­dor, les fulles fan de gasa a les cros­tes de les roques.” O aquest altre: “Al pare li pre­sen­tes una reflexió de la mida d'un test i t'hi sem­bra una idea.” La d'en Miquel és una veu, una visió, molt par­ti­cu­lar que ofe­reix una mirada sobre el que ens toca viure cada dia i que em fa pen­sar en la manera de fer-ho de Jordi Lla­vina al recull de con­tes Ningú ha escom­brat les fulles o el poe­mari Diari d'un setem­brista, premi Ciu­tat de València. Aque­lla qua­li­tat per retra­tar moments que els tenyei­xen d'una tona­li­tat que els fa bri­llar en una apa­rent gri­sor quo­ti­di­ana. La novel·la curta d'en Miquel Duran va ser fina­lista al premi Joa­quim Ruyra però per mi ha sigut com rebre, més o menys, un regal.