També nosaltres

Totes les autoritats franceses, des de la més humil fins a la més sobrada, han reaccionat a l'atemptat contra Charlie Hebdo apel·lant a la república i a la llibertat. Tothom ha tret pit i tothom també té la memòria molt curta. Charlie Hebdo és la continuació de dues altres revistes també satíriques, Hara-Kiri i Hebdo Hara-Kiri, que van patir un autèntic calvari perquè les autoritats de l'Estat les van amargar fins a aconseguir retirar-les de circulació. L'excusa per perpetrar tanta hostilitat va ser la llei de 1949 que afecta les publicacions infantils i juvenils. L'article 14 de la funesta llei diu textualment: “Queda prohibit, sota les penes previstes en l'article 7 de la present llei, de proposar, de donar o de vendre als menors de 18 anys les publicacions de tota mena que representen un perill per a la joventut [...]. Queda prohibit exposar-les en la via pública, dins o fora dels quioscos.” L'any 1999 el dibuixant Gébé, director de redacció de Charlie Hebdo, va afirmar en una taula rodona amb membres de la comissió de vigilància derivada de la llei: “Vostès justifiquen el seu treball adduint que mai han estat malvats, però mai ningú els ha demanat de ser bons ni malvats: els han demanat de no ser-hi.” Gébé va acabar afirmant que, si la comissió hagués estat eficaç, no hi hauria ni Charlie Hebdo, ni Cabu, ni Wolinski, ni Topor, ni Willem, ni Reiser. Cabu i Wolinski van ser assassinats dimecres. Però abans havien estat escalivats. La llei i la comissió encara són vigents.