L'humanisme digital i Beck
“La llibertat mor sense que els humans experimentin cap dolor físic.” Amb aquesta sentència definia Ulrich Beck l'amenaça de les llibertats després de les revelacions del cas Snowden. Era una més de les seves agudes anàlisis sobre l'evolució del nostre món que solia fer a través de llibres, conferències i articles. El dia 1 de gener, Ulrich Beck, un dels grans sociòlegs europeus i un intel·lectual alemany compromès a diagnosticar el que ell anomenava “el present del futur”, moria a Munic, víctima d'un infart. Tenia 70 anys.
La meva devoció per la teoria social de Beck ve de quan popularitzà les seves tesis a través de la traducció anglesa (Risk Society, 1992) de la seva obra fundacional sobre la societat de risc (Risikogesellschaff, 1986). Beck compartia amb el sociòleg anglès Anthony Giddens una aproximació a la segona o alta modernitat en termes de “societat de risc” i de “modernització reflexiva”. Però més enllà dels termes, les interpretacions diferien profundament.
A principis dels 90 es publicà un interessant debat en forma de llibre (Reflexive Modernization, 1992) sobre com entendre la modernització reflexiva, amb intervencions de Beck, Giddens i Scott Lash. Discrepància total. Lash l'entenia com a modernització estètica o hermenèutica. Giddens, com a reflexivitat estructural gràcies als sistemes experts de coneixement, que s'erigeixen en factors de seguretat. Beck, per contra, sostenia que són justament els sistemes els factors de desordre i d'inseguretat, començant pel sistema paradigmàtic, el cientifico-tecnològic. Contra Giddens i contra Marx afirmava que la societat de risc no deriva de la crisi de la Modernitat i del capitalisme, sinó justament dels seus èxits. “El risc no és la catàstrofe –deia–, és l'anticipació de la catàstrofe”. Exemple: Txernòbil o Fukuhsima són la catàstrofe; el risc nuclear n'és l'anticipació.
Un dels corol·laris de la societat de risc era la seva concepció del cosmopolitisme. Casat amb la sociòloga Elisabeth Gernsheim, filla d'una família jueva que es veié dispersada arreu del món a causa de l'Holocaust, Beck destacà la perspectiva cosmopolita fins i tot en l'amor, que abordà en el llibre signat amb Elisabeth, Distant Love (2014). Però sobretot teoritzà el nou concepte (Cosmopolitan Vision, 2006) a partir de la paradoxa de l'estat-nació, Se suposa, argumenta, que l'estat firma un contracte amb els seus ciutadans per protegir-los, però les condicions de vulnerabilitat transnacional de la nova societat de risc invaliden el contracte. L'assassinat dels col·legues del Charlie Hebdo a París no fa més que recordar-ho. Els estats passen a ser simples interlocutors de multinacionals, d'ONG o del terrorisme.
Fou a partir de les revelacions de Snowden quan Beck aplicà la teoria de la societat de risc a la novíssima societat digital. L'adveniment del “risc digital” crea una inseguretat de nova planta, global, no derivada de cap catàstrofe, sinó del control exercit pel nou “imperi digital global”. Un control sense violència militar ni incautacions territorials, exercit només fent transparents les pràctiques de cada individu connectat a la gran xarxa. Les regulacions dels estats són incapaces de protegir la llibertat i la privacitat dels ciutadans.
Per això Beck suggeria la necessitat d'un nou “humanisme digital”, basat en el reconeixement del dret fonamental de la protecció de dades i la llibertat digital com un dret humà global.
