El nou ordre que s'albira

Ja fa més de 40 anys que els analistes presten atenció a l'anomenat “efecte gener”, és a dir, al començament de cada exercici econòmic. Diuen, en efecte, els observadors que els primers dies de l'any marquen quina serà l'evolució i que aquesta premonició s'ha complert sempre. Sembla, doncs, que la possible deflació a la zona euro i la preocupació pel dilema de com enfrontar-se a la crisi grega, haurien de ser un avís del que ens espera. I, per si fos poc, les borses han experimentat una caiguda i no sembla que l'euro pugui pujar. En realitat, el panorama és més aviat de temor per una eventual desacceleració global derivada del baix creixement i de l'amenaça de la deflació. Caldria, naturalment, sumar-ho a l'increment del poder adquisitiu que el petroli barat ha fet possible amb una rebaixa, per exemple, de la benzina a un 6,6% menys que no pas abans. En un moment com aquest, sempre és bo de fixar-se en el que diuen els experts des d'un observatori tan privilegiat com és la City de Londres. Els qui remenen les cireres a la capital del Tàmesi van tan forts que ja s'expressen en termes de no necessitar un alcalde, sinó un primer ministre. De fet, el que proclamen és que són la ciutat capital més important del món i que no poden seguir confiant el seu futur i el seu destí a la petita Anglaterra, que consideren una rèmora. L'alcalde Boris Johnson ja planteja reivindicacions concretes. Ho diu, doncs, el representant d'una ciutat que té un pes econòmic equivalent al de Suècia i un atur de només el 3%, on la despesa anual dels turistes és de 20.000 milions de lliures. A part que la City és un dels principals centres financers del món sencer. Londres té equips de futbol a la Premier League. Mentrestant, l'economia global està pendent que només dues de les grans commodities, és a dir, matèries primeres que es mouen en el comerç mundial, han crescut en les transaccions de l'any passat. I això en un món en què, fins ara, el comerç creixia el doble que l'economia global. Encara s'ha de veure si es tracta d'un incident aïllat o bé si s'està produint un canvi estructural.

Gideon Rachman ha opinat des del Financial Times que durant la meitat de la seva vida la política internacional es definia en funció de la Guerra Freda i que, després, vam entrar en l'època de les globalitzacions que, ara, cedeix el pas a la pèrdua de confiança en els mercats i la democràcia a partir de la crisi del 2008 i de la gran i perllongada recessió. En aquests moments hi ha comentaristes que han obert el debat del sector públic i de les dimensions del govern. Alguns partits polítics d'esquerres acusen els governs conservadors europeus de tenir el propòsit de fer retrocedir el 2020 els nivells d'estat del benestar a l'esquema del 1930. Sembla, però, que el retorn seria més aviat als nivells del 1950. Vint anys abans era el 25%. Més o menys a tot arreu, l'Estat va créixer els anys d'abans de la Segona Guerra Mundial i posteriorment com a argument electoral que va permetre un estat del benestar més gran durant el decenni dels seixanta malgrat la reticència dels ciutadans a assumir una pressió fiscal més alta. Fins llavors, els interessos del deute públic representaven un 20% de la despesa de mitjana. Els increments es van produir en matèria de pensions, salut i educació. Actualment la Seguretat Social ja representa el 30% i en alguns països, a causa de l'envelliment, les pensions ja s'emporten el 30%. En resum, aquest és el nou món en què ens ha tocat viure. Haurem d'estar, doncs, a veure-les venir i caldrà que els banquers, si es volen curar, primer facin com els alcohòlics i acceptin que tenen un problema. Els ciutadans es queixen dels financers i de la unió fiscal perquè la crisi no els permet cap alternativa i perquè l'estancament podrà ser de llarga durada. Haurem d'estar preparats per prescindir de la prosperitat que ens va proporcionar la globalització i que ja pertany al passat i no ens servirà de res en el nou ordre que s'està perfilant.