Jo no sóc ‘Charlie'
Aquest és un país sense memòria i amb la llibertat d'expressió sacralitzada per causa del “silenci antic i molt llarg” imposat pel franquisme. Dins d'un tal paradigma la crítica de la barbàrie perpetrada pels fonamentalistes islàmics a París arran de les caricatures publicades al setmanari Charlie Hebdo sols té dues perspectives tan òbvies com recurrents: d'una banda, la pugna indestriable entre seguretat i llibertat a què ens condueix voler a la vegada un món sense risc i conservar garantides llibertats civils encunyades en l'estat de dret, malgrat que els nous temps les esvaeixin de mica en mica; ens hem desposseït de la privacitat i per descomptat a tots aquests que parlen d'“apoderament” de les persones, aquestes en realitat els importen un rave; a cop d'Instagram i altres novetats comunicatives, a tothom sembla importar-nos ben poc el que fa tan poc consideràvem tan preuat, la intimitat.
La segona crítica de la massacre es refereix a la violació de la llibertat d'expressió que suposa matar algú pel sol fet de manifestar un punt de vista, assumint doncs que això i sols això, llibertat d'expressió, són els dibuixets de Mahoma cul en pompa en una publicació que sura el més autèntic ADN francès: el laïcisme com una de les belles arts, la negació de la dimensió pública del fet religiós, la convicció que tot és satiritzable i que qualsevol idea, si es planteja des d'una perspectiva còmica, és respectable. Com no poden sortir del cercle marcat per la sacralitzada llibertat de premsa (la mateixa que després poden vendre els directius dels mitjans i algunes patums periodístiques al millor postor), es dediquen a dir que “tots som Charlie”, però no és cert, jo no ho sóc, jo no sóc ni vull ser Charlie. Perquè els drets i les llibertats ni són ni poden ser absoluts, no tant pel fet que s'acaben on comencen els dels altres, que no sempre és cert, com pel fet que conviuen amb altres drets i llibertats que poden ser contradictoris. En el cas de la llibertat d'expressió sols posem límit a la sàtira si es tracta del nazisme; sobre això no hi cap broma, i em sembla bé. Però per què sí que es pot fer escarni de Déu? Perquè surt de franc i no hi ha condemnes pel fet de burlar-se del sentit de transcendència, malgrat que per a qui el té és molt més important que la vida, que la propietat, que el dret de vot?
Per tot això, quan la burla afecta un assassí i aquest diu que mata en nom de Déu, això desencadena la crítica més òbvia, perquè no hi ha excuses que justifiquin matar, ni tan sols ho justifica el fet que aquest Occident que ho critica també mati i de vegades mil cops el nombre de les morts produïdes, com diuen els cínics “comprensius” a la matança de París. Però la crítica profunda roman sense fer, perquè afectaria la sacrosanta llibertat d'expressió en un món on l'honor ha desaparegut clavegueres avall amb el riure incontinent que deixem anar sobre qualsevol cosa per més sagrada que sigui.
La llibertat religiosa comprèn ateus, creients i agnòstics. Mentre que l'ateisme ha substituït la creença religiosa per la sacralització de realitats quotidianes (ja ho va fer durant la Revolució francesa), la creença religiosa, en concret la cristiana, és sistemàticament violada: en països intolerants perquè en fan màrtirs dels que no abjuren; en els països “tolerants”, perquè resulta de bon to burlar-se de les creences religioses, titllades de banalitats arcaiques. Vet aquí el fracàs absolut del laïcisme francès, que no resoldrà Marine Le Pen a cop de criminalització del món musulmà; perquè no és cert que la transcendència sigui una mera qüestió privada; impregna cultures i civilitzacions fins al punt de determinar, com deia Max Weber, l'economia, la política, el món, i serà determinant aquest mil·lenni.
