Amb la canya a punt

“Ho diuen de les dones, però qui va sempre amb la canya són els homes.” Aquesta frase pescada al vol il·lustra perfectament l'evolució de la societat i de les paraules. Tot canvia a una velocitat vertiginosa, sense temps de fixar nous valors i nous significats. En primer lloc, el de la canya. Una dona parlava d'aquestes perxes lleugeres que serveixen per gravar imatges per damunt dels caps de la gent, de manera que ja comença a ser habitual veure un bosc de canyes alçades en tota mena de concentracions humanes. Es veu que enguany ha estat un regal de Reis molt estès i la dona ho comentava amb un to burleta dirigit a tot el gènere masculí: mi-te'ls, són com criatures amb les joguines noves.

Avui les canyes extensibles per a mòbils són tendència. Si no en tens una, no estàs al dia. Pitjor encara: no ets ningú, sobretot si ets un home, una circumstància que sembla obligar-te a estar sempre a l'última. Però la revolució tecnològica és tan accelerada que va sempre més de pressa que nosaltres. Tant, que potser m'estic ficant de peus a la galleda, la tirania de les modes és devastadora, ho crema tot i potser a hores d'ara la canya dels mòbils ja és un objecte en declivi. Si l'any que ve en demano una als Reis em qualificaran de patètic.

Dubto que el comentari que encapçala l'article sigui entès per les generacions més joves. Ho dic per l'altra canya, perquè anar amb la canya a punt ha estat fins fa quatre dies un clixé consolidadíssim atribuït a les dones joves. Les noies no lligaven, pescaven, feien servir les arts femenines de la seducció per pescar el nòvio que les havia de dur a l'altar i a assolir el paper de muller i mare de família a què estaven cridades. Aquests conceptes i aquest llenguatge són avui d'un tronat insofrible, però aquest era el pa de cada dia. D'una canya a l'altra han transcorregut algunes dècades o, segons com es miri, uns quants segles.