El pla Junker

D'ençà de la crisi, 2007, la inversió neta total (pública i privada) a l'Eurozona s'ha reduït de manera dràstica, del 7% del PIB a l'1.5%, sense una clara tendència al creixement en els darrers anys. Als EUA la reducció ha estat menor, del 7% s'ha passat al 3% amb una tendència a l'increment des del 2010. Hi ha moltes raons per aquesta diferència, però sens dubte una és que els EUA són un estat federal i la UE només un conjunt d'estats amb certes polítiques econòmiques comunes.

A Europa, la inversió és baixa i la conseqüència és clara: el creixement a llarg termini se'n ressent. La política europea de contenció del dèficit i d'ajust, conseqüència de la manca d'un tresor comú amb capacitat d'endeutament que permeti ajudar els Estats en dificultat, té un preu en el creixement econòmic que en períodes de crisi es fa evident amb marcada duresa i amb efectes socials visibles i en ocasions cruels.

El nou President de la Comissió, el Sr. Junker, ha llençat com a mesura “estrella” del nou govern que presideix un pla d'inversió que, si es dugués a terme, no recuperaria la inversió anual perduda des del 2007 però faria que la caiguda fos la meitat de la que patim en aquest moment.

El pla vol mobilitzar 315.000 milions d'inversió en tres anys, dels quals són públics 21.000 milions, i la resta vénen d'inversors privats. Només el 7% del total és públic, és un percentatge baix per atreure la inversió privada en el volum que es pretén.

Serà administrat per l'EFSI, Fons Europeu per Inversions Estratègiques, creat especialment per aquest fi, que seleccionarà el projectes presentats de manera competitiva. La vocació privada del pla farà que els projectes, malgrat estar dedicats prioritàriament a infraestructures estratègiques (transport, comunicacions, energia, aigua, ensenyament...) quedin condicionats a l'interès dels inversors privats, és a dir, a la seva pròpia rendibilitat. El criteri de selecció dels projectes no tindrà en compte la ubicació geogràfica ni el nivell de renda del territori que l'acull, es renuncia explícitament a reduir les desigualtats o a pal·liar els problemes d'atur i pobresa. El pla defineix com a condició bàsica evitar l'increment del deute públic dels estats membres i, per tant, les aportacions són privades sense suport públic nacional.

De fet, reconeix que la inversió privada en alguns estats membres ha estat excessiva, a Espanya a l'època del boom immobiliari va arribar al 10% del PIB, i ara s'ha de corregir per reduir l'endeutament. És un objectiu curiós per un pla que es vol d'inversió i estímul de l'economia.

El Pla demanda una estabilitat regulatòria dels estats Membres de manera per evitar que inversions fetes en un entorn es vegin afectades si aquest canvia. Es pretén evitar el retraïment dels inversors pel risc de canvi en les condicions de contorn. La política fiscal és competència dels estats i, per tant, els possibles estímuls fiscals a la inversió estan fora del pla. Hi ha, de fet, dues mesures possibles per estimular les inversions privades: una són els ajuts fiscals i l'altra, la compensació amb fons públics del risc del projectes. Cap de les dues formen part del pla perquè no depenen de la comissió ni ha estat aquesta capaç de consensuar-les amb els estats. La conseqüència és que la capacitat del pla per impulsar l'economia és escassa.

Fiar únicament al mercat un pla d'inversió que estimuli l'economia és esperar que la guilla que cuida de les gallines les alimenti. Les raons no es deuen només a la minvada força política de la comissió amb un pressupost insuficient per practicar polítiques com les que pretén el pla sinó també a les limitacions de la política europea dominada pels estats.

La Unió EuropeA es va crear a partir de l'economia, era més fàcil fer-ho des de l'economia que des de la política, per evitar les guerres civils europees que l'han arrasat per dues vegades en el segle passat, al 1914 i al 1939. L'objectiu ha estat aconseguit, mai una guerra entre europeus serà ja possible, però ara cal la política per construir aquesta Europa encara desestructurada i això no és fàcil perquè els estats no volen perdre poder i és la UE un producte de l'acord entre aquests. En aquest entorn el que es pot fer no és gaire més que el pla ara presentat pel Sr. Junker, que té el risc d'acabar com els plans del Sr. Delors de 1993 o el del Tractat de Lisboa del 2000, dels quals ningú recorda els resultats que varen quedar lluny dels objectius.