Preguntes...

Com­moció. Indig­nació. Temor. Molt de dolor. Volun­tat de resis­tir... Tots els sen­ti­ments, exal­tats i en desor­dre al mateix temps i a flor de pell. I sobre tots ells, la tris­tesa acla­pa­ra­dora de veure com la bru­ta­li­tat per­pe­trada a París és capaç de con­ver­tir-se en la gran pro­ta­go­nista tant de la vida col·lec­tiva com de les nos­tres vivències quo­ti­di­a­nes. Se'ns des­vet­lla bru­tal­ment, tant la consciència de la nos­tra pròpia vul­ne­ra­bi­li­tat com la de l'extrema difi­cul­tat per rumiar sen­sa­ta­ment sobre una situ­ació tan com­plexa que no es pot abor­dar ni ràpida­ment ni sim­ple­ment. Com ho hem de fer perquè la situ­ació cre­ada no es pre­ten­gui enfo­car des de visi­ons sim­plis­tes i imme­di­a­tes sinó que es miri de tre­ba­llar en tots els aspec­tes cau­sants d'una tal bru­tal con­ducta?

Par­lem molt d'un món glo­ba­lit­zat lle­git sobre­tot en clau econòmica. Però les cul­tu­res, les emo­ci­ons, els lli­gams, les cre­en­ces també tenen raons glo­bals. Glo­bal i com­plert ha de ser l'enfo­ca­ment de camins de paci­fi­cació interna i externa. I men­tre la ciu­ta­da­nia es mani­festa deci­di­da­ment en con­tra d'aquests atacs a la lli­ber­tat, es plan­te­gen ja una colla d'inter­ro­gants que cobrei­xen un ampli ven­tall de rea­li­tats que van des de les grans raons geo­polítiques fins a l'inte­rior de la ment, de la inti­mi­tat dels assas­sins. En cadas­cun dels punts d'aquest recor­re­gut hi ha pre­gun­tes per fer, temes oberts i deci­si­ons polítiques i soci­als per pren­dre necessària­ment. El pen­sa­dor Sami Naïr, en mani­fes­ta­ci­ons ben en calent en una la tele­visió de casa, va apun­tar mol­tes i àmplies qüesti­ons que han de ser con­ve­ni­ent­ment valo­ra­des. Des­car­tem les pre­gun­tes, prou con­tes­ta­des ja, que bus­quen direc­ta­ment res­posta en les reli­gi­ons.

En pri­mer lloc perquè ens sobta tant que això passi al mateix cor de París men­tre fets simi­lars són cons­tants al Pròxim Ori­ent, a molts punts de l'Àfrica i ha estat un fet freqüent en la història recent a la qual no hem sabut o pogut donar altra res­posta que no fos la mili­tar? Pot­ser és que en aquests altres indrets els humans són menys impor­tants?

Qui­nes mesu­res ha pres el món occi­den­tal a part dels embar­ga­ments econòmics i l'envi­a­ment de tro­pes per no sola­ment aten­dre els des­as­tres, les vícti­mes de les mol­tes guer­res, sinó per esta­blir llaços d'entesa i d'autèntica coo­pe­ració al desen­vo­lu­pa­ment allà on es pro­du­ei­xen i mul­ti­pli­quen les situ­a­ci­ons de pre­ca­ri­e­tat?

La crisi de les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees i les polítiques econòmiques pre­do­mi­nants que han fet per­dre la con­fiança en la democràcia no dei­xen orfes d'espe­rança bona part de la ciu­ta­da­nia, sobre­tot de la més fràgil i des­pro­te­gida?

D'on sur­ten els diners i qui es bene­fi­cia del comerç d'armes que fan pos­si­ble tanta violència a l'Ori­ent Mitjà, als països àrabs, a cer­tes zones de l'Àfrica? A qui fa rics la violència?

Per què hi ha tants joves que no se sen­ten part dels prin­ci­pis que con­for­men la República, mal­grat haver nas­cut i vis­cut a França? Quina relació hi ha entre les man­can­ces d'atenció social a les zones on s'acu­mu­len els joves fills de la immi­gració i aquest fet?

Quin ofe­ri­ment seduc­tor, sal­va­dor, de quin buit els treu la pro­mesa de con­ver­tir-se en valents guer­rers? Per què –i no es exclu­si­va­ment un tret jiha­dista– s'exalta la violència com a ele­ment fona­men­tal de la viri­li­tat? Per què aquesta acom­pa­nya la bru­ta­li­tat envers les dones en deter­mi­na­des zones de l'Àfrica i de l'Ori­ent men­tre es vul­ne­ren els dels Drets Humans de les dones, arreu?

França i tota aquesta ferida Europa, que tant ha fet avançar els Drets Humans, ha civi­lit­zat i també ha errat tant, reque­reix una revisió apro­fun­dida no sola­ment de les seves polítiques econòmiques sinó de la seva “ cul­tura” dels valors que tra­met, de les ciu­tats que cons­tru­eix, de les mesu­res soci­als actu­al­ment debi­li­ta­des. Els ter­ro­ris­tes han ferit greu­ment els drets de ciu­ta­da­nia. I és la ciu­ta­da­nia la que ha d'exi­gir als polítics, als científics, als edu­ca­dors, als eco­no­mis­tes i ges­tors que tre­ba­llin en pro­pos­tes inte­gra­do­res a l'inte­rior i coo­pe­ra­do­res a l'exte­rior.

Final­ment, i segons pre­gunta l'eco­no­mista Isi­dre Canals, quan farà l'Islam el seu propi procés il·lus­trat? Dels dos pro­ces­sos depèn el nos­tre futur col·lec­tiu.