Willem

S'han dit i escrit mol­tes coses a propòsit de l'atemp­tat con­tra la redacció de Char­lie Hebdo i, encara que diria que tenint-lo menys pre­sent, l'atac a un super­mer­cat jueu a París. S'ha dit i escrit de tot, i m'ha cau­sat a vega­des una certa estra­nyesa, com ara en el cas d'alguns polítics que s'han postu­lat com a defen­sors de la lli­ber­tat (en gene­ral i de manera par­ti­cu­lar de la d'expressió) i en canvi, en nom de la segu­re­tat, li posen límits. Amb molt més de motiu (i un dolor més viu per la seva relació directa amb les vícti­mes) ha mani­fes­tat una altra estra­nyesa (tot i que diria que en part ori­gi­nada pel mateix) el cari­ca­tu­rista neer­landès Ber­nard Hol­trop, que va sal­var-se de l'atemp­tat perquè, fidel al seu cos­tum, no va assis­tir a la reunió que ales­ho­res se cele­brava a la redacció de Char­lie Hebdo. Hol­trop, que signa amb el pseudònim de Willem, es reco­neix sorprès davant del fet que el seu set­ma­nari tin­gui entre els seus nous amics gent com el papa, Isa­bel II o Putin. Aquests són els noms que, encara que sig­ni­fi­ca­tius, se li devien acu­dir, però n'hi hau­ria molts més. No sé si, per exem­ple, Hol­trop coneix Jorge Fernández Díaz, que també s'ha posat solem­ne­ment a la boca la paraula lli­ber­tat men­tre ha per­pe­trat una nova llei de segu­re­tat ciu­ta­dana que és una mor­dassa. Tan­ma­teix, és cert que, davant d'atemp­tats d'aquesta mena, s'escampa entre part de la ciu­ta­da­nia la idea que calen mesu­res de segu­re­tat extre­mes. Això, de fet, no és nou. Alerta, però, que no mani­pu­lin la por per con­ti­nuar cre­ant un món invi­vi­ble, no només per la cri­mi­na­lit­zació i l'exclusió d'uns que com­porta, sinó per una vigilància insu­por­ta­ble per tots. No només és con­tra­dic­tori (de fet, impos­si­ble) que la lli­ber­tat es defensi amb mesu­res que la neguen, sinó que s'ha de tenir pre­sent qui s'apro­fita més d'aquesta situ­ació. Willem ha dedi­cat un comen­tari par­ti­cu­lar a Marina Le Pen: “Segur que estava encan­tada quan va saber que hi havia isla­mis­tes dis­pa­rant.” La “solució” no és fàcil, però segur que no és la del ter­ror d'estat en con­tra d'un hor­ror que, cer­ta­ment, ate­mo­reix.