Aquells que de fora vingueren sembla que res entengueren

inc una exclu­siva. Almenys ho és en el moment que escric això, però pot­ser ja serà un tema cadu­cat quan la crònica esti­gui plas­mada al paper. Però l'escric perquè és interes­sant i con­vida a refle­xi­o­nar. La història passa en un bonic i recòndit racó de Cata­lu­nya que sol ser a bas­ta­ment visi­tat per turis­tes i curi­o­sos pels seus encants natu­rals: la Gar­rotxa. Una família foras­tera, urba­ni­tes a qui agrada fer el pagès, o millor, anar a veure els page­sos, el cap de set­mana, va dinar en un hos­tal de plats petits i raci­ons gene­ro­ses i sucu­len­tes a tocar de la Fageda d'en Jordà. Amb l'estómac ple i el compte pagat, els diu­men­gers van sor­tir de l'hos­tal Can Bas­tans, van anar a badar per les roda­lies i van coin­ci­dir amb una colla de caçadors en plena acti­vi­tat d'escor­xar, al local que tenen legal­ment habi­li­tat per a aquests menes­ters, les peces aba­tu­des, que, aquell dia, eren nom­bro­ses. Per mala for­tuna, els nens de la família foras­tera van veure el moment que els “assas­sins”, tal com els van ano­me­nar, talla­ven els peus de “les vícti­mes”. L'enre­nou va ser gros: la mare, capi­tost visi­ble del clan fami­liar foras­ter, va córrer a dema­nar el lli­bre de recla­ma­ci­ons a l'hos­tal amb la intenció de dei­xar-hi plas­mat que els seus fills havien que­dat trau­ma­tit­zats amb la sag­nant visió. No n'hi va haver prou amb això, hi va haver escri­das­sa­des als caçadors, tru­ca­des a dife­rents depar­ta­ments per aca­bar amb una visita als Mos­sos per denun­ciar els “assas­sins” dels sen­glars. Fer turisme i viat­jar com­porta o ha de com­por­tar imbuir-se de conei­xe­ments sobre la rea­li­tat del lloc que visi­tes i obser­var i enten­dre les per­so­nes que hi habi­ten. No es van assa­ben­tar, aquests diu­men­gers tan sen­si­bles amb la pell dels ani­mals, que la Gar­rotxa i la resta de comar­ques de Girona estan en situ­ació d'emergència cinegètica per la plaga de sen­glars que des­tros­sen les colli­tes i els bos­cos d'una gent que durant segles han con­tribuït a la for­mació d'aquest bonic indret perquè els visi­tants d'avui puguin excla­mar: “Oh, que macoo!” I que els caçadors, ara per ara, des­car­ta­des la guerra bac­te­riològica i les pregàries als sants, són l'única arma efec­tiva per man­te­nir a rat­lla aquests peluts inva­sors i des­truc­tors. Els cas­te­llans tenen una dita que no sé si té equi­va­lent en català que diu: “Donde fue­res, haz lo que vie­res”.

T